30 de juliol, commemoració de ‘La Gran Batuda’

També coneguda com la Presó general de gitanos, la Gran Batuda va ser una persecució autoritzada pel rei Fernando VI d’Espanya, que s’inicià el 30 de juliol de 1749 amb l’objectiu d’extingir a tots els gitanos del territori espanyol. Aquesta es va dur a terme a través d’una operació de detenció massiva de tots els gitanos d’Espanya -entre 9.000 i 20.000- amb la finalitat de separar-los de la resta de la societat. Al mateix temps, els homes van ser separats de les dones i van ser sotmesos a treballs forçats amb l’objectiu d’impedir-ne la procreació.

 

 

 

Estigmatitzats?

Pere Dalmau, Arajai

Diu la dita popular: “Por un perro que maté, me llaman mataperros”. Deu ser la condició humana que necessita qualificar les situacions i les persones. Els catalans? Garrepes!, Els bolivians? Desorganitzats!, Els nòrdics? Ulls rossos!, Els alemanys? Bevedors de cervesa!, Els camioners? Un amor en cada port! I els gitanos? També hi ha qui els defineix amb una frase que no sempre és positiva. Estigmatitzar a una persona tot qualificant-la negativament fa que sigui difícil canviar la seva imatge. Si tires enlaire un grapat de sorra i el vent se l’emporta, és impossible recuperar-la. Igual passa amb els judicis fets públicament, sobretot quan l’interessat no hi és i no es pot defensar.

Ens és fàcil posar un renom; tant, que sembla que si no en té, li falta “alguna cosa”. Si bé forma part de la mentalitat gitana posar un segon nom (renom) a una persona, entendrem que també el gitano entén que ell mateix sigui estigmatitzat. Però a veure: creieu que amb una frase pot quedar definida una persona? Menys encara un poble o una cultura. L’essencial no es pot dir amb una paraula. Jesucrist mateix quan vol dir què és el Regne ho ha de fer de moltes maneres i amb diverses paràboles. Entenem doncs que la realitat de cada u és complexa i un qualificatiu sempre és pobre.

La proposta és que el poble gitano ha de fer mèrits per ser reconegut en positiu: astut, hàbil en comprar i vendre, protector de la família; religiós fins a les entranyes; disposat a no dependre dels altres i amb coratge per construir un futur amb una cultura que el faci capaç de distingir quan és utilitzat o quan és capaç de decidir per ell sol.

Els estigmes són un condicionant que si mirem la carta als Romans 10,12ss els hem de superar, doncs ens anuncia que en Crist no hi ha ni jueu, ni grec, ni esclau, ni lliure: tots som iguals davant del Senyor. Conviccions: tots som iguals en dignitat. Si hem de ser qualificats o estigmatitzats que sigui en positiu, comencem cada u. Assumir una herència incòmoda vol dir també fer nostres els mals dels altres. Toca atrevir-se a fer més bé dels que tenim obligació. Serà una bona herència i serem reconeguts, potser després d’unes generacions d’una nova manera, segons sembrem.

Pere Dalmau. Arajai.

Oncle Àngel: «Els nostres avantpassats eren i se sentien gitanos catalans»

Publiquem a continuació les notes redactades per Carme Garriga i Salvador Carrasco, després d’una entrevista mantinguda, a Manresa, amb l’Oncle Àngel (Àngel Cortés Hernández) el 21 de juliol de l’any 2011. La Carme va morir el 25 d’octubre del 2014, després d’una malaltia que li va impedir tornar a Manresa per a mantenir una segona conversa i tancar el que ella volia que fos una entrevista amb la profunditat que mereixia la persona entrevistada.

Feia temps que volíem entrevistar a l’Oncle Àngel, de Manresa: un gitano català molt respectat entre els seus i per la comunitat manresana. Arribem a Manresa, en un dia esplèndid de juliol, acompanyats de l’amic Joan García, net del “tio Peret” d’Hostafrancs (Barcelona). El seu avi va ser un mestre admirat per la Carme i per les persones que, en els llunyans anys 1960-1970, havíem col·laborat amb ell en el Secretariat Gitano, de Barcelona, quina Junta presidia amb tanta autoritat i dignitat.

No va ser precís estendre’ns en llargues explicacions, ben aviat, amb gran cordialitat, comença a parlar-nos de la seva família i de les seves activitats.

Salvador: Entre els cognoms de gitanos catalans residents a Manresa, l’any 1739, ja figuraven els Cortés. Igualment consta que el 1746 hi havia una altra família a la vila amb el cognom Batista. Son cognoms de la vostra família, veritat?

Carme: Ens parla una mica dels seus avantpassats? Fa molt que viuen a Catalunya? Com es guanyaven la vida?

Oncle: Fa més de dos-cents anys, els vells Jaume i Tomassa venien en carro a Manresa. El pare de l’avi (el vell “Tit”) vivia a Monistrol. L’àvia tenia sis o set germans al Berguedà. El gran traficava bestiar i els altres eren esquiladors. La mare venia de Lleida. La família havia arribat a anar a Navarra i Astúries tractant bestiar. Havien arribat a tenir com a soci en el negoci un alcalde de Manresa.

Ens hem citat en un bar a prop de Manresa. L’Oncle ha passat tot el matí domant cavalls i no ens ha pogut atendre abans. Li hauria agradat, ens diu, mostrar-nos els estables i els cavalls.

Carme: Oncle, com era el “vell Tit”?

Oncle: El iaio, era una persona molt apreciada i respectada en el poble. Era un home de veritat, bondadós i generós, com el que més, amb paios i gitanos. La família parlava en català. A la família es compten moltes històries, d’anys enrrere, relacionades amb la venta de cavalls. Després de la guerra varen tenir una carnisseria de cavall. Els nostres mai han tingut cap problema amb la resta de la població de Manresa.

Carme: A Manresa, però, hi havia més gitanos …

Salvador: Sabem per algun Informe dels Serveis Socials de la Ciutat, que l’any 1987 hi vivíen uns 250 gitanos … i que uns 50 eren “catalans”. Entre els “castellans” hi havia famílies amb els cognoms d’Ortiz, Garreta, Amaya… Els primers vivíen a “Cal Ninus”, en molt deficients condicions i en construccions començades a enderrocar l’any 2008. 

Oncle: Si. Van venir fa uns quaranta anys i eren de llengua castellana. No de llengua catalana, com nosaltres. Nosaltres erem aquí des de fa moltíssim temps.

La conversa segueix una bona estona més. Ens relata històries i anecdótes de la Capella de Sant Marc, en la qual celebraven els batejos; ens parla sobre la venda de llançols de cotó que feien alguns gitanos, arribats a Manresa fa molts anys: portaven el genero en una “tartaneta” i en un carro portaven les seves coses…

Carme: Oncle, on viu avui la resta de la família?

Oncle: Viuen a Vilanova, Manresa, Vilafranca, Tortosa, Berga… Això si, teníem tractes i feiem negocis a Barcelona: anavem al matadero (al “Minuto” i a l’Arús”) a comprar cavalls.

Les confidències arriben a fets i circunstàncies que pertanyen a la història i la intimitat de la família, que hem de respectar i guardar, tot agraïnt la confiança i els temps que ens està dedicant.

Carme: Si li sembla bé, tornem als avantpassats. Ens pot comptar alguna cosa més de la família?

Oncle: La família de la iaia Nati (Nativitat Pubill) procedia de Tarragona. Tenia un germà militar¸ condecorat amb la “Laureada de San Fernando” per haver salvat la vida d’un militar. Eren els “Pinis” i van emparentar amb els “Tits”, pel matrimoni entre Teresina Hernández Pubill i Jesús Cortés Batista.

Com veieu cognoms gitanos-catalans de sempre. Els nostres avantpassats eren i se sentien “gitanos catalans”… Nosaltres com ells tenim “el cor vermell i groc”. La seva generositat va ser reconeguda, en una placa colocada al tercer pis de l’Hospital de Sant Joan de Déu, pels donatius i aportacions fetes per a la seva construcció. Havien donat cinc duros de l’epoca cada mes, durant una bona temporada.

Carme: Efectivament, Oncle, és un indicador de moltes més coses.

Queda pendent una nova visita a Manresa per “arrodonir”, diu la Carme, aquesta entrevista tan cordial i per fer una visita als cavalls que cria i doma la família, mantenint una tradició familiar ja més que secular.

Manresa – Barcelona.

Setembre 2011.

Antonio Gabarri: “La meva figura és molt difícil d’entendre per a algú que no és gitano”

Reconegut i respectat per la seva feina com a mitjancer de conflictes, Antonio Gabarri Giménez, també conegut com l’oncle Antonio, va néixer a Manresa l’any 1950. Als anys 70 va arribar a Reus i 10 anys després, es va traslladar al barri Sant Josep Obrer. El 2007 va crear, juntament amb el seu cosí, l’Associació Gitana Catalana Sant Josep Obrer, de la qual n’és el president. Entre els diferents projectes que desenvolupa des de l’entitat, aquest mes de març ha engegat una iniciativa per finançar el carnet de conduir a joves amb dificultats econòmiques.

Per què decideixen crear l’associació?

La vam crear amb l’objectiu d’ajudar al nostre poble en tot el que fos possible. Actualment l’Associació té en marxa diversos projectes, com per exemple, el repartiment d’aliments, provinents del Banc dels Aliments, per a les famílies més necessitades. També fem de mitjancers de persones amb problemes d’habitatge o realitzem classes d’informàtica a la nostra seu.

Com era el barri quan vostè hi va arribar?

El 80% de les persones que viuen al barri hi són des que es van construir els pisos de Mas Pellicer. Però fa 30 anys hi havia algunes persones conflictives i es vivia molt malament.

Què van fer vostès per millorar el barri?

En aquella època al barri es venia molta droga i la policia no podia acabar amb aquest conflicte. Llavors, els gitanos de la zona vam decidir ajuntar-nos i amb la nostra unió vam aconseguir que certes persones marxessin d’aquí i, a poc a poc, aquest problema s’ha anat regulant, fins avui dia, que els veïns poden viure en convivència.

Vostè és un referent per la seva tasca com a mitjancer. Com definiria la seva figura?

La meva figura és molt difícil d’entendre per a algú que no és gitano. En canvi, el gitano l’entén ràpid. Sóc una figura respectada pel nostre poble. Un respecte que es guanya amb la feina del dia a dia, amb el treball continu. Sóc un referent a la comunitat gitana perquè sempre m’ha agradat ajudar a la gent, tant als gitanos com als que no ho són.

Antonio Gabarri conversant amb un veí del barri

Imaginem que el més important és el diàleg…

Exacte. Des de l’associació donem suport i assessorament a tothom. A vegades em criden de barris d’altres ciutats, com Camplar, a Tarragona, on m’han demanat resoldre algun conflicte. Però la convivència també s’aconsegueix resolent els petits problemes diaris. Per exemple, una vegada, uns nens que jugaven a pilota li van xafar un vidre a un veí que en aquell moment estava a l’atur. Llavors, vaig decidir pagar-li la reparació a aquest senyor i vaig fer que els nens em donessin un euro cada dia fins que van pagar el total de la factura. Són petits actes amb què s’aconsegueix mantenir la convivència al barri.

Des de l’associació han treballat, sobretot, per eradicar la droga al barri. En quins projectes treballen ara?

Els nostres esforços avui se centren a posar fi a l’absentisme escolar. Volem escolaritzar als nens sense que perdin les seves arrels. Per aconseguir-ho, ens hem unit les entitats Tu Refugio, l’Associació de Veïns Primer de Maig i nosaltres, i hem creat sis nous equips de futbol sala, que apleguen a 70 nens d’entre sis i catorze anys del barri. Aquest projecte ha estat possible gràcies a que ara fa uns mesos, l’Ajuntament de Reus va construir una pista poliesportiva al barri, perquè els més joves tinguessin un espai per practicar l’esport. El nostre objectiu amb tot això és treure als nens del carrer.

Com afecta l’absentisme escolar a la comunitat gitana?

Aquest és un dels grans problemes que tenim i que també afecta les nenes. Moltes no volen estudiar i es queden a casa. És per això que també volem treballar amb les nenes en aquesta línia, a través de l’esport. La nostra idea és crear un equip de bàsquet femení. Però també treballem en altres projectes, i ja ho tenim tot preparat per engegar un taller de disseny per a noies, que impartirà una dissenyadora professional.

I aquest mes de març han engegat un projecte per ajudar a joves a treure’s el carnet de conduir…

A principis de mes es va engegar aquesta iniciativa dirigida a joves, tant gitanos com no gitanos. Gràcies a un acord entre l’associació i l’autoescola Rally de Reus, els alumnes s’estalvien la matrícula i per només 5€ se’ls hi dóna un llibre i un CD perquè puguin estudiar la teoria des de casa. A més, dos cops per setmana tenen el suport d’un professor. De moment, ja s’estan beneficiant del projecte 25 joves.

Després de tants anys treballant pel barri, quin és el canvi més important que s’ha fet?

El barri ha fet un gran canvi. Hi ha convivència i benestar. Només cal veure com ha canviat el nostre entorn, amb els nous equipaments que s’hi han construït al voltant. Tot plegat ha estat gràcies a la tasca de les entitats i de l’Ajuntament, que finalment, s’ha abocat per millorar el barri, que és el que necessitàvem.

Antonio Gabarri a la seu, on distribueix els aliments entre els veïns
Antonio Gabarri a la seu, on distribueix els aliments entre els veïns

Què és el que més li agrada de la seva feina?

Resoldre problemes, ho porto a la sang això. El que més em satisfà és quan intentes ajudar a algú i surt bé. És un orgull.

Galeria d’imatges:

Fe i treball en equip: ser portador del Jesús Natzarè

[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Parlem amb els germans Sentís, amb més de 20 anys d’experiència com a portadors

Una de les processons destacades de la Setmana Santa de Tarragona és la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant, que s’exhibeix pels carrers de la Part Alta. Organitzada per la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang, la processó també compta amb la participació de la Reial Germandat de Jesús Natzarè, que hi participa amb tres misteris: El Cirineu o Primera Caiguda (1930), Jesús Natzarè o la Verònica (1907 i 1940) i Jesús és Despullat de les seves Vestidures (1961). El segon d’aquests passos, el Jesús Natzarè o la Verònica, ha comptat, tradicionalment, amb portadors gitanos. Avui coneixem com viuen aquesta cita els germans Ramon i Magí Sentís que, un cop l’any, deixen la seva rutina diària per fer un acte de fe.

Una qüestió de fe

Tots dos germans, el Ramon i el Magí, seguint la tradició familiar, regenten carnisseries a la Part Alta de Tarragona. I tots dos, en aquest cas, empesos per les seves creences, són portadors del Jesús Natzarè el Divendres Sant. El Ramon és portador des de l’any 1994 i el seu germà Magí va entrar-hi dos anys després. Mentre atenen a la clientela ens expliquen quin paper tenen com a portadors.

Ramon Sentís, a la carnisseria Casa Sentís

Durant la processó, tots dos són sota el pas, una feina, asseguren, que no tothom es veu capaç de fer. “Molta gent ve un dia a l’assaig i l’endemà ja no hi torna”, explica el Ramon. “No és una qüestió de corpulència, a vegades veus un home molt prim que aixeca el misteri tot sol. És una qüestió de fe”. El Magí confirma les paraules del seu germà: “Els gitanos catòlics portem el misteri seguint la nostra fe. Quan ets a dins sents una energia, una fe molt forta i ja pots sentir dolor o et poden fer mal els peus i les costelles, que tires endavant”. El Magí ens explica però, que, a vegades, alguns portadors ho són perquè han fet una promesa, per exemple, de salut.

Treball en equip

Els portadors del Jesús Natzarè realitzen entre 7 i 8 assajos al llarg de l’any, dirigits, especialment, als nous portadors. “Portar el misteri és una feina en equip, som una pinya, i si jo fallo, perjudico el del costat, que haurà de portar el meu pes”, explica el Ramon. Es calcula que els 10 portadors carreguen una mitjana de 40 kg cadascú durant la processó, però en alguns carrers poden arribar a carregar-ne fins a 100. “Un dels trams més difícils és el carrer de la Mare de Déu del Claustre, que fa corba i és molt estret, el misteri quasi no hi passa, tot i que també és complicada la Baixada de la Misericòrdia”, ens diu el Ramon. “El més important és que quan sona el timbal, tots comencem amb el peu esquerra i caminem amb el mateix pas. Si el misteri va cap a l’esquerre, els d’aquell costat han de fer força cap a la dreta, de manera que el misteri torni, com si caminés de veritat. L’objectiu és que quan ho vegis de lluny, sembli que les imatges caminin soles! Hem d’intentar fer això”.

Magí Sentís, a la carnisseria Carns Carme i Magí

Un recorregut d’entre 3 i 4 hores de foscor i silenci. Això és el que viuen els portadors del Jesús Natzarè durant la processó. El Magí ens recorda que si no tingués fe, no podria portar el misteri: “Els portadors de dins no podem sortir fins que no s’acaba la processó, tampoc et pots ficar dret, som 10 homes que estem molt junts els uns dels altres i suem molt”, diu rient el Magí. “En canvi, els de fora, els ganxos, tot i que també han de fer molta força, fan relleus, i els hi toca més l’aire”, explica.

Els portadors de la Reial Germandat de Jesús Natzarè han de tenir entre 18 i 50 anys per sortir a la processó. Tots dos germans asseguren que esperen ser portadors fins que el físic els ho permeti. El que els empeny a continuar és una passió que, asseguren, es transmet de generació en generació. 

Altres dates del calendari

Una altra de les cites més recents i destacades de la Setmana Santa tarragonina i en la que també hi participa el Ramon Sentís, és el viacrucis i la processó del Dimarts Sant, organitzades, des de l’any passat, per un grup de joves gitanos de la Part Alta. A més, enguany el Via Crucis ha estrenat bandera. Elaborada amb vellut negre i vorejada d’un serrell de seda, la bandera compta amb els colors que conformen la bandera gitana, el verd i el blau. Després del tradicional viacrucis dels Natzarens, el col·lectiu dels gitanos joves van aixecar el Sant Crist de l’Església parroquial de la Santíssima Trinitat, situada a la Plaça del Rei, per a celebrar el viacrucis per l’interior del temple. A continuació, va tenir lloc la processó pels carrers de la Part Alta.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]