«El Kick Boxing m’ha donat tranquil·litat, concentració i control sobre mi mateix»

Amb tan sols 13 anys, Javier Jiménez Borja ha participat en 11 combats i és subcampió d’Espanya de Kick Boxing a la seva categoria. El seu esforç i dedicació als entrenaments li han atorgat un nivell tècnic molt superior al dels nens de la seva edat.

Però per a ell i per a la seva família, també és important que les arts marcials l’han permès allunyar-se del carrer i millorar en els estudis. Tot va començar quan va conèixer al seu actual entrenador, l’Albert Giménez, del gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona.

Com vas començar en el món de les arts marcials?

Vaig conèixer a l’Albert a través d’un dels seus alumnes, el Cristian. Ell portava ja uns anys entrenant amb l’Albert i jo admirava la seva tècnica depurada. Era el meu referent.

És dur practicar arts marcials?

Al principi és complicat. Quan vaig començar no sabia fer res. L’Albert em va ensenyar els moviments més bàsics, com els desplaçaments, que consisteix a moure’s del davant al darrere en un combat, o el low kick, que és la puntada baixa.

Llavors, has hagut de dedicar moltes hores a entrenar?

Sí. Per a aprendre arts marcials necessites entrenar molt. Des que vaig començar ara fa tres anys, vaig al gimnàs cada dia de la setmana durant dues hores i mitja, excepte un dia que tinc repàs. A l’estiu, que no tinc escola, m’hi estic fins a sis hores i mitja al dia. A vegades estic al gimnàs fins que tanquen, a les 9 de la nit.

Quin és l’art marcial que més t’agrada? 

El Kick Boxing. M’agrada molt perquè sóc una mica més elàstic, estic més confiat a l’hora de donar puntades  i sé que no em faran molt de mal.

Com recordes el teu primer combat?

Buff…El recordo molt malament. Estava molt nerviós, creia que em sortiria tot malament i que em farien mal. Però al final tot va sortir molt bé.

Com superes els nervis previs al combat?

Intento ser positiu. Em dic a mi mateix que el següent serà un combat més i que superar-lo m’ajudarà a estar menys nerviós en el següent.

En Javi Jiménez amb el seu entrenador, l’Albert Giménez

Un cop al ring, què sents?

Adrenalina.

Com veus al teu contrincant?

El tracto bé, amb respecte i intento no fer-li molt de mal.

Recordes alguna competició en especial?

El campionat que més recordo és el Kyshenko Cup, perquè hi havia nens competint molt bons. Entre ells en Pol Lloret. També vaig conèixer als entrenadors Oscar Biel Metralleta i Artur Kyshenko. Els admiro als tres perquè tots són molt bons lluitant.

Fa dos anys et vas proclamar subcampió d’Espanya de Kick Boxing a la teva categoria. Esperaves aconseguir aquest títol? 

Pensava que guanyaria, però no vaig poder.

Ets molt exigent?

Una mica (somriu) …

Quantes medalles has guanyat?

Tinc dues medalles i uns nou diplomes. Alguns els té l’Albert, uns altres els tinc jo i les medalles  les té el meu avi.

A banda de guanyar combats, què t’aporta competir?

M’agrada participar en els campionats perquè quasi sempre conec a altres nens i ens acabem fent amics.

Com és l’Albert, el teu entrenador?

És dur amb mi, però també és bo. Quan hi ha combats per davant és una mica seriós, perquè si no jo no estaria entrenant. Però quan no n’hi ha, em deixa una miqueta al meu aire.

És cert que t’has convertit en el seu ajudant?

Sí. Quan ve gent nova i l’Albert està ocupat els hi ensenyo a escalfar, la posició de guàrdia, com han de pegar…El més bàsic. Quasi sempre ajudo a nois més grans.

Abans m’has parlat dels teus referents. Sembla que tu t’has convertit en el del teu germà petit… 

Quan vaig començar a venir al gimnàs el meu germà no volia entrar-hi.  Fins que una vegada el vam fer entrar a la força i ara també li ha agafat el cuquet. A veure si algun dia surt a competir! Jo li estic ensenyant i m’agradaria que n’aprengués.

Què t’agradaria fer d’aquí a uns anys?

M’agradaria participar en algun campionat del món o d’Espanya. També m’agradaria ser professor de   Kick Boxing. Això és el que m’agradaria més!

Per què t’agradaria ser professor?

Perquè m’ho passo molt bé i crec que se’m dóna una miqueta bé ensenyar als nens petits.

Què creus que t’ha aportat fer esport?

Estic més calmat. En el moment en què algú m’insulta passo d’ell. Ja no m’interessa si m’insulten. El Kick Boxing m’ha donat tranquil·litat, concentració i control sobre mi mateix. També m’ha ajudat a seguir amb els meus estudis.

T’agradaria continuar amb els estudis?

Sí. Però la veritat, m’agradaria molt més estar aquí! Però m’estan dient que els estudis són molt importants. L’assignatura que més m’agrada són les matemàtiques.

Li recomanaries a altres nens de la teva edat que practiquessin les arts marcials?

Ja li he dit a alguns nens de la meva classe, però diuen que tenen por que els facin mal. Quasi ningú s’ha atrevit.

De tot el que has après amb les arts marcials, amb què et quedaries? 

Em quedaria amb el control que m’han donat.  M’he relaxat bastant. Em quedaria amb això.


Del carrer a l’escola, passant pel gimnàs

pàg. 08
Javi Jiménez al gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona

Després d’anys treballant per a d’altres, fa 8 mesos l’Albert Giménez i la seva dona,  la Silvia Iorga, van obrir les portes del gimnàs Kick Boxing & Muaythai Tarragona, especialitzat en esports de contacte i arts marcials modernes. Però al seu interior s’hi fa molt més que esport. El gimnàs cedeix les seves instal·lacions a l’Associació Tarrako Integra Esports, de la qual l’Albert n’és el president. L’objectiu d’aquesta és allunyar del carrer a nois i noies en risc d’exclusió social. Per a aconseguir-ho, l’entitat els hi dóna formació i els ajuda a finançar les competicions i el material d’entrenament. Per a això compten amb una petita subvenció de l’Ajuntament amb la que financen part del material. Aprendre arts marcials ocupa als joves i els allunya d’entorns difícils. Una vegada convertits en lluitadors ja no poden barallar-se al carrer, ja que les penes augmenten considerablement. Però segons l’Albert, l’esport també els ensenya valors fonamentals.

Sovint les arts marcials es veuen únicament com un esport violent. Hi ha alguna cosa més? 

És cert que treballem una mica al límit de la nostra integritat física, perquè al cap i a la fi, ens estem pegant. Però quan portes una sèrie d’anys entrenant, acabes desenvolupant una manera de fer i de sentir l’esport que són diferents de qualsevol altra cosa. Per exemple, a l’atletisme els corredors es miren l’un a l’altre i simplement corren. Quan entrenes en arts marcials, en canvi, has de posar la teva integritat física a disposició del teu company, el que et farà adquirir valors com el respecte o l’agraïment, importantíssims en aquestes disciplines.

Quan vas conèixer al Javi?

Fa 5 o 6 anys jo entrenava a alguns nois d’ètnia gitana  que treballaven molt bé, entre ells un noi que es diu Cristian Ubal Ascaso, que va participar en una desena de combats de boxa dels quals només en va perdre un. Va ser precisament el Cristian qui em va dir que coneixia a una família amb un noi que podia començar a passar temps al carrer i que volien ajudar-lo amb l’esport. I jo li vaig dir que si, que evidentment l’agafaríem i intentaríem inculcar-li els valors amb els quals treballem. El Javi va arribar i li van encantar les arts marcials. A partir d’aquí els possibles problemes que pogués tenir van desaparèixer. En part, perquè una vegada convertit en competidor, ja no pot ficar-se en baralles. I és clar, li hem fet una mica de xantatge…(riu). Li vam dir que si volia continuar entrenant, hauria de fer les coses bé. I ha funcionat.

Llavors, accepten el xantatge?  

El xantatge és claríssim i ell ho ha acceptat. Si vol seguir entrenant, ha de complir a l’escola, amb els professors i amb la família. Gràcies a aquestes condicions hem aconseguit que es prepari els exàmens de l’escola i que no suspengui cap assignatura. D’altra banda, tenir uns horaris d’entrenament l’ajuda a organitzar-se millor el temps lliure.

Com definiries al Javi en poques paraules?

Constància i humilitat.

Com et sents quan, gràcies a la teva feina, aconsegueixes donar-li una vida millor a nois com el Javi? 

Ell no ha estat el primer. He arribat a tenir algun noi que estava absorbit per la mala vida, que fins i tot havia arribat a consumir drogues dures i estava tirat al carrer, sense família i sense res. I gràcies a l’esport l’hem ajudat. Un altre dels nois als quals hem ajudat, Juanillo, va aconseguir el cinturó negre i ser professor d’arts marcials. Això per a mi és un orgull, perquè va ser un dels primers nois als quals vam ajudar a recuperar-se. Sempre intento ajudar a algun noi, intento fer alguna cosa per ells, és el meu petit gra de sorra.

Per tant, la teva relació amb els nois va més enllà de la d’alumne entrenador. 

Sí, és alguna cosa més. Ells són els meus nens. Hi ha un noi, l’Òscar, que va començar amb mi amb 13 anys, d’això ja en fa 25. Al llarg d’aquests anys l’he vist créixer, l’he vist casar-se i he vist néixer a la seva primera filla. He vist com l’ascendien a la feina i com es convertia en un pare de família respectat, i fa un any el vam examinar de Cinturó Negre 2n Dan. O alumnes que van començar amb mi fa 25 anys i ara dono classes als seus fills. Per a mi és un orgull poder dir això.

Es tracta d’alguna cosa més que un gimnàs…

Evidentment. Aquí som una família.

El Festival Flamenco on Fire es consolida

[vc_row][vc_column width=»1/3″][vc_single_image border_color=»grey» img_link_target=»_self» image=»57″ img_size=»300×182″ alignment=»center» css=».vc_custom_1453122302316{margin-top: 20px !important;}»][/vc_column][vc_column width=»2/3″][vc_column_text]

El festival de flamenc de Pamplona Flamenco on Fire, que es va celebrar entre el 22 i 30 d’agost, va tancar la seva segona edició amb més d’11.000 assistents. Remedios Amaya, Farruquito, Estrella Morente o Iván Vargas; són alguns dels artistes que van actuar enguany al Flamenco on Fire. 9 dies de programació i 3.000 assistents més que en l’edició anterior són xifres que empenyen als d’Irun a pensar ja en l’edició del 2016.

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/1″][vc_separator color=»grey»][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/1″][vc_single_image border_color=»grey» img_link_target=»_self» image=»60″ img_size=»large» alignment=»center» title=»600 anys de l’arribada del Poble Gitano a terres catalanes»][vc_column_text]El 26 de novembre s’han complert 600 anys de l’arribada del poble gitano a terres catalanes, i el Govern de Catalunya i representants del poble gitano hem decidit celebrar-ho organitzant tot un seguit d’accions sota el lema «600 anys del Poble Gitano a Catalunya. Un poble dins d’un país».
El primer document que testimonia l’arribada dels gitanos a territori català data del 26 de novembre de 1415. Alfons V, qui en aquest moment era Duc de Girona i que més tard va ser rei d’Aragó, va signar a Perpinyà una carta de recomanació en català a Tomàs de Saba, fill d’Anthony de Saba «de l’Índia». Cal recordar que en aquell moment Perpinyà pertanyia a la corona catalanoaragonesa.

En l’actualitat es posseeix molt poca informació sobre la figura de Tomàs de Saba, i el guiatge signat per Alfons V representa una de les primeres proves documentals de la presència dels gitanos a l’Europa occidental.

Diverses dècades abans, a finals del segle XIV, els principals grups romanís s’havien assentat en el Peloponès grec, concretament a Modon, (l’actual Methoni). Existeix encara molta controvèrsia sobre què va portar a aquests grups a desplaçar-se cap a l’oest, però sembla probable que l’aproximació dels otomans a Grècia va ocasionar aquesta partida cap a Europa central i occidental, i que diversos gitanos, de manera individual, van ser els encarregats d’analitzar aquests nous territoris per poder informar als seus companys. Així trobem la figura d’un «pagà romaní» en 1414 a Basilea i Tomàs de Saba a Perpinyà en 1415. Pocs anys després diferents «companyies romanís», comandades per Comtes i Ducs d’Egipte Menor (tal com es coneixia a la regió del Peloponès on es trobaven assentats), arriben a les ciutats de Constanza a 1417, Nuremberg en 1418, Avignon en 1419, Anvers en 1420, Roma en 1422, Saragossa en 1424, Orleans i París en 1427. I a la segona meitat del segle ja trobem el poble gitano a les principals ciutats europees.
Per commemorar els 600 anys de l’arribada del primer gitano a terres catalanes, el govern de Catalunya i els representants del poble gitano hem decidit organitzar un conjunt d’accions sota el lema «600 anys del Poble Gitano a Catalunya. Un poble dins d’un país». Durant tot un any es celebraran diferents activitats per promoure la cultura i els valors del poble gitano com a part íntegra de la cultura catalana; i serà el grup de cultura del Pla Integral del Poble Gitano l’encarregat de liderar totes aquestes activitats de sensibilització i promoció del diàleg intercultural.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/1″][vc_separator color=»grey»][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/2″][vc_single_image image=»62″ alignment=»center» border_color=»grey» img_link_target=»_self» img_size=»large»][vc_column_text]

Sons gitanos al festival Django L’Hospitalet

Aquest mes de novembre va tenir lloc el festival Django a L’Hospitalet de Llobregat, l’únic en el món dedicat al jazz ‘manouche’ o ‘gipsy jazz’. Hi van actuar grans figures internacionals del panorama actual com Angelo Debarre amb el seu projecte Gipsy Unity o el llegendari guitarrista ‘manouche’ Robin Nolan. Diferents espais de l’Hospitalet i Barcelona van acollir el festival. La ‘jam session’ de cloenda es va realitzar al Pipa Club de Barcelona, al barri de Gràcia, i hi va sonar ‘gipsy jazz’ d’arrels internacionals.

El festival Django va néixer el 2010 en commemoració del centenari del naixement de Django Reinhardt. El va iniciar Alberto Bello, un dels professors de l’Escola de Música de l’Hospitalet. Tenia l’objectiu de donar a conèixer i ensenyar aquest particular estil musical, que va néixer al segle XX als campaments de gitanos dels afores de París, es va convertir en un gènere europeu i va acabar revolucionant el jazz americà.[/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=»1/2″][vc_column_text]

Samudaripen. El Holocausto Gitano.

El 2014, més de mil noies i nois gitanos d’arreu del món van trobar-se a Polònia amb motiu de la commemoració de l’holocaust gitano. Gitanos i gitanes de tot Europa van conviure durant una setmana per commemorar el 70 aniversari de l’aniquilació del campament familiar gitano d’Auschwitz la nit del 2 d’agost, símbol del Samudaripen (l’holocaust gitano). El grup català Veus Gitanes van tornar d’aquell viatge amb la voluntat de compartir, sobretot amb els i les més joves, aquella experiència, i recuperar la seva memòria històrica.

L’associació Veus Gitanes va posar en marxa una campanya de crowdfunding per realitzar un documental que recuperava la memòria històrica del poble gitano i reflexiona sobre el seu futur. «Samudaripen. El Holocausto Gitano» pretén sensibilitzar sobre la persecució del poble gitano al llarg de la història; lluitar contra el creixent antigitanisme actual a Europa; mostrar la diversitat de la cultura gitana i el seu poble; i sobretot, apoderar els i les més joves.

Ara el documental ha estat premiat amb el guardó “Hecho por gitanos” dins el festival Tikinó que organitza la junta d’Andalusia.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/1″][vc_column_text]

Neix a Reus el primer Consell d’Ancians

El prop passat 7 de desembre es va presentar a Reus el Consell d’Ancians Gitanos. En la nostra cultura sempre hem derivat decisions de certa importància als ancians de les nostres comunitats, ja que tenim la convicció que els membres més grans gaudeixen de la saviesa que han adquirit al llarg de la seva vida i per tant estan més qualificats per governar, donar consells o gestionar altres formes de lideratge. Ara, oficialment, s’ha constituït a Reus un Consell que va ser presentat a l’espai municipal de La Palma. El Consell el formen 8 gitanos; dos de Cambrils, dos de Reus, dos de Tarragona i dos de Constantí.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=»1/1″][vc_column_text css=».vc_custom_1453122543957{border-width: 1px !important;padding: 35px !important;background-color: #f7f7f7 !important;}»]

Gitanos.cat t’ajuda a accedir a la universitat

Des de Gitanos.cat creiem en la formació de les persones com a eina essencial per a l’evolució. Què millor que donar suport als nous formadors per a fer-ho possible! És per això que tirem endavant dues beques per a estudiar Educació Infantil o Primària a la Universitat Rovira i Virgili el curs 16-17. Ets gitana o gitano i t’agradaria ser professor/a? Posa’t en contacte amb nosaltres a info@gitanos.cat. No t’ho pensis més![/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

Èxit de participació a la 5a Festa Gitana de Tarragona

El passat 22 d’agost els carrers Baixada de les Peixateries i el Cós del Bou van tornar a omplir­se per a celebrar la cinquena Festa Gitana de Tarragona. Sí, ja en van cinc! Com cada any, passades les festes de Sant Magí, la Part Alta de Tarragona continua de celebració, i és que el veïnat i gent de fora vila ja tenen la data anotada als seus calendaris.

La jornada començava de bon matí, a les nou, puntuals, es va servir un esmorzar pels més matiners. Fesols amb llonganissa per a tots els que s’hi van apropar. És cert que la majoria dels assistents en aquella hora agafaven forces pel que vindria després, el campionat de botifarra, i també perquè sabien que el dia seria llarg i calia esmorzar bé. A dos quarts d’onze, just davant del local de l’Associació Gitana de Tarragona les taules amb els tapets ja estaven a punt per a començar a remenar les cartes. Mentrestant, els participants anaven prenent posicions amb les seves parelles i s’acabaven els cafès. Entre ganyotes i algun crit sense mala intenció s’anava resolent el campionat i, de mica en mica, el carrer s’omplia de vianants, dels habituals fidels a la festa i d’algun turista encuriosit per saber el què si celebrava. I és que ja ens trobàvem al bell migdia, els quatre núvols que amenaçaven pluja s’havien esfumat, i l’ambient era idoni per a fer un bon vermut.

Sansa
Autor: Sansa

Al llarg del matí s’havia instal·lat el braser on es couria, durant tot el dia, un vedell de grans dimensions. El fogonet de gas i l’olla de musclos ja estaven en marxa, i també les gambes que es servirien amb el vermut. Els altaveus de l’escenari començaven a exclamar­se, les guitarres i caixons anunciaven que ballaríem, i és que el vermut l’acompanyaria un concert de rumba catalana. El Cós del Bou era ple de gom a gom, bon ambient i somriures pintaven el dissabte. Molts i molts turistes preguntaven per l’acte; “is the gipsy festival of the city”, els dèiem; llavors encara somreien més. La diversitat de persones, de classe, de nacionalitat, d’ètnia, era tan diversa que mostrava la interculturalitat de Catalunya en un tros de carrer. La rumba prenia el protagonisme, els balls i els brindis. Semblava que el temps no passava, que s’havia aturat i que ningú tenia pressa en anar dinar. I així es va allargar el vermut fins passades les tres de la tarda, hora d’anar a dinar.

Recuperades les energies i havent descansat vam tornar a la càrrega. Aquest any hi havia una sorpresa que no va deixar a ningú indiferent. Un espectacle amb cavalls i una “bailaora” de màxim nivell! Es va crear un passadís al llarg del carrer i el “show” dels cavalls va posar la pell de gallina a tots els que ho veien. Mentrestant, la carn de vedella s’acabava de fer després de més de deu hores damunt la brasa. Acabat l’espectacle, amb una organització impecable, es van muntar i parar totes les taules pel sopar. La gent havia anat comprant els
tiquets durant tot el dia, i la cua per agafar el sopar arribava al carrer de l’Enrajolat. Feia goig! La vedella, perfecte. L’ambient, excel·lent. Havent sopat els cavalls van tornar a fer unes últimes passades mentre l’orquestra es preparava per actuar.

Els Compás de Rumba ja estaven preparats i començava el ball que s’allargaria fins a la matinada. Els gitanos ben mudats vam ser els primers a lluir ballant. Ràpidament tothom si va apuntar. De Barcelona, de Perpinyà, de Reus, de Cambrils i Vila­Seca; turistes i habituals… Tothom s’ho va passar tan bé que només ens queda dir: Fins l’any que ve!