la prorroga de los ERTE

Luz verde al acuerdo social entre el gobierno y los agentes sociales para la prorroga de los ERTE hasta el 30 de septiembre. Las medidas de protección a persona trabajadoras y empresas se adaptaran al contexto actual para seguir acompañado a los sectores mas afectados.
#AGIPCATConstruïmFutur
#AGIPCATInnovacioSocial
https://twitter.com/empleogob/status/1276150452904759306…

“✳️ Luz verde al #AcuerdoSocial entre el Gobierno y los agentes sociales para la prórroga de los ERTE hasta el 30 de septiembre. Las medidas de protección a personas trabajadoras y empresas se adaptarán al contexto actual para seguir acompañando a los sectores más afectados.”

Records de dos trasllats forçosos

MIGUEL  SANTIAGO  HEREDIA  (“Manuel”)

 

  1. AL SOMORROSTRO

 El Somorrostro estava a Barcelona. Era un barri marítim format per moltes barraques. Hi vivíem paios i gitanos en bona harmonia.

La meva família venia d’Almeria. Els meus avis van arribar fa més de cent-cinquanta anys, més o menys. Som barcelonins (1), però la terra tira! Érem 11 germans, nou nis i dues noies.

Jo vaig néixer a Barcelona, l’any 1950. Era el segon fill de Rosa i Francisco. Eren gitanos, unes bones persones i molt treballadores.

De nens jugàvem a la platja i a fet i amagar. Llavors al barri no hi havia escola. Durant el dia els nostres pares anaven a treballar i nosaltres ens quedàvem al carer. La nostra infància va ser una època d’innocència… no coneixíem cap altra cosa! A més,  nos ortíem del barri per por al “Grabao” (2).

Amb 13 anys vaig tenir la meva primera feina com aprenent. Fèiem artesania del vidre, gots, copes… Per anar al treballs ens aixecaven a les cinc del matí. La fàbrica s’anomenava PRIMAZVI i es trobava al carer del Gasómetro. Al final del carer es trobaven les fàbriques. Entràvem a les cinc i sortíem a les tres. A les nou del matí ens preníem l’entrepà.

Vaig tenir una altra feina a l’empresa GALLARI. En aquella ocasió la tasca va ser menys complexa, era part d’una cadena productiva. Jo estava al peu d’una màquina. Allà passaria, més o menys, un any. En aquella època va morir el meu avi. Poc després vam marxar, ens van portar, a Badalona.

 

  1. Trasllat forçós a Badalona.

 Amb l’excusa d’una desfilada naval, que presidia Franco, ens van treure del Somorrostro per portar-nos al Polígon de Sant Roc, de Badalona, el juny de 1966.

Arribats a Badalona, ens van ficar en un barracó, on per primer cop vam tenir instal·lació elèctrica. El nostre barracó s’oritentava al que avui és el carrer Vélez Rubio. Ens van treure del Somorrostro sense donar-nos cap explicació. També sense saber perquè, no ens havia tocat un pis (3).

Allà vam viure uns dos anys. Treballàvem fent l’enllumenat i posant el gas deSant Adrà. Ens van treure de Sant Roc tal i com ens hi havia portat, per la força i sense explicacions.

 

  1. Un altre trasllat forçós al Camp de la Bóta.

 El desembre de l’any 1967 ens van portar al Camp de la Bóta, que era un barri de barraques de Barcelona. Vam estar allà uns mesos. El barri s’anomenava Pequín. La nostra “caseta” (era una barraca” tenia tres “habitacions” i cuina. Havíem perdut espai. En arribar allà ens van dir que allò era la nostra caseta. Ens trobàvem com desplaçats. L’estada allà no va ser bona. Consideràvem aquell lloc poc segur. Ens semblava que el Somorrostro oferia menys ricsos. Hi havia allà formes de vida molt diferents: nosaltres érem cistellers i ferrers… Passats uns sis mesos vam tornar a Sant Roc, a la casa dels meus avis. Vam estar amb ells una temporada. Després vam llogar una caseta a Can Tunis.

 

  1. A Can Tunis … i de tornada a Sant Roc.

Així va ser com del barri de Pequín vam marxar a Can Tunis. Allò era una altra cosa: la majoria era gent coneguda. Hi havia allà dues fonts, un safareig públic i una escola municipal. Al barri ens coneixíem tots. Hi havia un bon ambient i molta vida entre veïns.

Allà vam viure durant dotze o tretze anys. Després vindríem a viure, de nou, a Sant Roc.

(Sant Roc. Badalona)


(1) La família dels Santiago s’identificaven com “cafeletes”: un tipo de gitano barceloní, originari d’altres llocs d’Espanya, que viuen a Barcelona des de fa diverses generacions i que es consideren catalans, tot i que parlen castellà entre ells, a la vida quotidiana.

(2) El “Grabao” era el sobrenom amb què era conegut el sergent Rivera, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tenia la cara marcada per les seqüeles de la virola i dominava els baixos fons de la ciutat. Era temut per la població marginal. La patrulla que treballava amb ell era coneguda amb els obrenom de “El Rondin”. Les víctimes d’aquest personatge eren portades a Comissaria i al “Pabellón de Misiones” en un furgó conegut com “La Piojosa” (Vegeu: José Esteban Vilaró Un mundo insospechado en Barcelona. Barcelona, : Gráficas Alba, 1945. I Juan de Dios Ramírez Heredia “Mendigos y policias”, El Periódico, 27 de novembre de 1982).

(3) Sobre el trasllat forçós dels barraquistes del Somorrostro a Sant Roc (Badalona) i d’allà al Camp de la Bóta i a la Perona, vegeu les nostres obres Els gitanos de Barcelona (2000) y Els gitanos de Badalona (2002), publicades per la Diputació de Barcelona. També Carme Garriga Boadella y Salvador Carrasco Calvo Treball Social amb Gitanos Col.legi de Treball Social de Catalunya, Barcelona, 2016. pp.22-25.

(Notes de Salvador Carrasco)

 

platja somorrostro barcelona

Primera Jornada del Pla Integral del Poble Gitano

cartell jornada pla integral poble gitano

Demà dijous 29 de novembre tindrà lloc la primera jornada dedicada al debat del Pla Integral del Poble Gitano a Catalunya. Sota el títol «Impacte social amb i per a les gitanes i gitanos a Catalunya», durant tot el matí a la Casa del Mar es tractaran diversos aspectes sobre els quals s’ha treballat en els darrers anys a través d’aquest programa d’acció del govern de la Generalitat. Els protagonistes del debat seran els directament afectats per aquest pla: les persones gitanes, organitzacions i institucions que participen tant en la seva execució com disseny, així com els seus beneficiaris.

El programa de la jornada preveu tractar l’impacte del Pla Integral del Poble Gitano a través de quatre àmbits temàtics. En primer lloc, diversos ponents faran un recorregut per la història del treball amb i per al poble gitano a Catalunya. Entre els participants es trobarà el responsable del pla, Ramón Vilchez, el president de la Unió Romaní, Juan de Dios Ramírez Heredia, l’estudiant de Dret María Contreras; i el tècnic intercultural Alfredo Reyes.

Tot seguit, els participants passaran a analitzar els principis, accions i resultats d’èxit de l’execució del pla integral. La jornada continuarà amb dues taules rodones. La primera tractarà casos d’impacte de l’execució d’aquest programa, com el cas de l’institut escola Mediterrani de Campclar a Tarragona o de l’institut Prat de Sant Cosme del Prat de Llobregat, l’experiència de persones gitanes que han rebut suport del pla per cursar estudis universitaris, o la d’iniciatives com el Casal Cívic la Mina, a Sant Adrià del Besòs. La darrera taula rodona de la jornada estarà dedicada a les dones gitanes i l’impacte del pla integral sobre el seu col·lectiu.

La jornada, que tindrà lloc a la sala d’actes de la Casa del Mar, s’iniciarà a les 9.30 h del matí i s’allargarà fins a les 14 h. El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, serà l’encarregat de fer el parlament d’obertura de la iniciativa, mentre que la clausura anirà a càrrec del director general d’Acció Cívica i Comunitària, Bernat Valls, i del president de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGiC), Simón Montero.

Avui dimecres 28 de novembre encara us podeu inscriure a la jornada enviant un correu electrònic a poble.gitano@gencat.cat.

 

cartell jornada pla integral poble gitano

Antonio Gabarri ‘Tío Antonio’: «Porto la mediació a la sang»

tio antonio antonio gabarri

 

És un dels homes més respectats i estimats entre la comunitat gitana a la provincia de Tarragona. El telèfon al que truquen des de famílies, fins a la Guàrdia Urbana o els Mossos d’Esquadra quan necessiten algú perquè mediï en un conflicto. Antonio Gabarri Tío Antonio va arribar a Reus el 1974 des de Manresa, ciutat on va néixer el 1950. Des del 1982, el seu barri de referència és Sant Josep Obrer, on el 2007 va crear, junt amb el seu cosí, l’Associació Gitana Catalana Sant Josep Obrer, que encara avui presideix.

Què el va empenyer a muntar l’associació?
Vam començar per petició de Barcelona, des de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya FAGIC). Ho vam fer amb un cosí meu; junts vam impulsar diverses associacions a Tarragona, la Canonja… Teníem clar que el món associatiu havia de créixer.

Ja venia, però, de treballar molt per la comunitat
Tots els gitanos són mediadors, però no val fer una cosa avui i retirar-se al dia següent. Jo això ho he portat sempre a la sang i sempre m’ha agradat. Si això no t’agrada, és com un ofici… no sortiràs mai endavant. Oficialment em vaig mediador el 2007 i vag començar a treballa-hi, però la realitat és que ja n’exercia abans.

El respecte de la comunitat gitana no s’aconsegueix de la nit al dia. Quines són les claus?
Ser un gitano intatxable: que no siguis borratxo, que no siguis dolent, que no et posis a baralles, que sgiui bona persona sempre, de dia, de nit i a totes hores. . Això no es guanya ni un dia, ni en dos i tres… Això és any rere any. I la teva familia també ho ha de ser, d’intatxable. Aquest és el respecte que es guanya.

Com va començar a fer de mediador?
Des que tenia 20 anys, que no estava ni casat, ja venia la gent a demanar-me consell! I jo m’interessava per ells, per saber què havia passat, els exigia sinceritat… I em feien cas. I la gent n’anava parlant… Fins ara que a les onze de la nit em truquen els Mossos que vagi a Campclar a fer de mediador!

Com ha de ser un bon mediador?
Un bon mediador ha d’escoltar una part, ha d’escoltar una altra… analitzar què coincideix, què no, i fer de jutge. De vegades, quan estem nerviosos entenem les coses de forma diferent a com ens les han volgut dir, i jo els intento fer veure. Sempre miro que la troca no es faci més gran, perquè sinó estem perduts. També quan algú és culpable li dic: has de marxar dos, tres mesos, un any… perquè si es troben les famílies s’enganxaran. Busco que les coses es calmin, i que no es barallin més.

Es pot resoldre tot en mediació?
Sí, fins ara jo ho he pogut resoldre tot. Els Mossos d’Esquadra quan tenen un problema, em truquen. I els dono xerrades jo sobre la mediació a la comunitat gitana. De vegades em criden de Tortosa i tot!

Com era el barri de Sant Josep Obrer quan va arribar? Les drogues eren llavors un problema greu.
Ni la policía podía entrar aquí. La persona que s’encarregava llavors del barri, Domingo Baíllo, va demanar col·laboració als gitanos. Ens vam ajuntar tots els gitanos vells i vam estar parlant amb la gent de mal viure. Els hi vam dir: “si has de portar aquest mal viure i fer aquest ofici, ja pots marxar d’aquí”. I així van marxar tots. Vam sortir a la televisió i tot, va ser una bomba! Va marxar gent gitana i no gitana. No erem sols nosaltres: vam ser tot el barri els que ens vam tirar al damunt.

Quant de temps van necesitar per aconseguir-ho?
Tres dies i ho vam solucionar tot. La fama evidentment la té i la seguirà tenint el barri, però des de llavors és un barri com qualsevol altre on es viu tranquil.

Ha millorat doncs el barri?
Ha millorat en netedat, en cura dels pisos, gràcies a l’associació de veïns de Sant Josep Obrer que estan promovent la millora del barri.

Quina és la prioritat ara per a l’associació?
No volem que la gent estigui pel carrer. Per això col·laborem amb el Projecte Vitamina, que fa sessions a Reus.

L’educació dels nens i nenes gitanos és clau en aquest sentit. Queda encara molt camí per recorrer?
Hi ha pares que són una miqueta durs de mollera i encara no ho entenen. Avui plou, fa fred… i el nen no va a l’escola. Jo vaig anar un mes al col·legi! Després de gran he hagut d’anar, i em va donar fins i tot vergonya! I això no pot ser: abans la gent gran estava molt tancada, ara qualsevol nen de 12 o 13 anys ja té una altra visió, i això és el que volem.

Vostès van posar en marxa un projecte amb l’esport com protagonista.
Aqui a Sant Josep Obrer tenim 72 nens i vam fer equips de futbol. Vam dir que el que faltés al col·legi o portés males notes, no podria jugar i el deixarím tot sol com un vaixell a la deriva. Els que sí compleixen a l’escola, tenen tots els beneficis. No vull que els nens estiguin al carrer, vull que estiguin fent una activitat.

Quants equips tenen ja formats?
De totes les edats, en tenim ja. Juguen amb les altres escoles de Reus. Aquests nens tenen molta afició, el futbol a tothom li agrada. També els insistim als pares perquè els vinguin a veure, perquè això els anima.

I les nenes?
No, volíem crear un equip de bàsquet, però no vam trobar nenes que estiguessin interessades. Hem provat tot tipus d’activitats, però ens costa més arribar. Encara tenim nenes que pensen en casar-se als 15 anys, i això no pot ser.

Encara passa això?
Molt menys, però alguna passa. Fa pocs dies una parella de 16 es van demanar, però els pares els obligaran a esperar com a mínim fins als 18. És important que les noies el dia de demà siguin dones formades.

Estan condicionats els nens pels perjudicis que tenen els altres sobre els gitanos?
Encara ens trobem problemes amb alguns centres en aquest sentit. Hi ha molta discriminació encara. Pocs nens gitanos poden dir en aquesta situación que ells volen ser metges; tampoc tenen prou suport de l’entorn. També fa falta que els pares empenyin més els fills, que els demandin què volen ser el dia de demà i que han d’esforçar-se per aconseguir-ho. D’altra banda, hi ha a més casos com el de dues nenes al barri que no han pogut anar a l’institut perquè les famílies no s’ho podien pagar.

I aquí falla la informació o la manca de suport institucional?
Falta informació, però els pares no es molesten moltes vegades a buscar informació. Que vinguin a parlar amb mi per aconseguir una beca! Volem que pugin i s’eduquin, el que no volem és que es quedin estancats! Però si no ve ningú a demanar-me ajuda, jo no puc fer res.

tio antonio antonio gabarri

Josep Maria Sansa, autor de l’exposició fotogràfica “Som gitanos”

geganters gitanos de Tarragona

Creatiu, meticulós, inquiet, enginyós… Josep Maria Sansa fa lliscar per sobre de cada element, per sobre de cada objecte que capta el seu ull, la invisible emotivitat d’un cor genuí que vibra amb el sentiment verdader, l‘autèntica passió vital.
Avui, Sansa, ens respon a la nostra entrevista, amb l’emoció continguda al seu rostre, i uns ulls vibrants, fruits del precís moment en què l’artista inaugura la seva exposició. Sempre gran.

D’on va sortir la idea del projecte documental d’aquesta exposició?
Del tècnic de gestió de Festes de l’Ajuntament de Tarragona, Xavi González i de mi mateix. El Xavi es va fixar, durant diverses festes de Sant Magí i de Santa Tecla, que jo seguia i fotografiava al llarg del seguici, la parella de gegants Moros, els dos gegantons Negritos i els seus portants de sempre, els gitanos de la Part Alta. Es va interessar pel projecte, li vaig ensenyar una selecció de fotografies i tot seguit em va proposar fer aquesta exposició.
La proposta em va semblar molt interessant i atractiva i li vaig dir que sí.

Durant quan de temps has seguit als gitanos i els portants del Gegants per fer les fotografies?
Durant les seves sortides en les festes patronals de Sant Magí, a l’agost i de Santa Tecla, al setembre, els anys 2015 i 2016.

A l’Espai Turisme podem veure 36 fotografies, però quin és el total de fotografies preses durant aquest període?
Uf! Em fa vergonya dir-ho, ja que no les he comptat una a una. Però estic convençut que més de mil, segur.

Com ha estat el procés de tria de les 36 instantànies?
Ha estat llarg i entretingut, per la gran quantitat de fotografies que he visionat i perquè havia de seleccionar les millors i, alhora, les més significatives, amb la idea de mostrar la simbiosi que existeix entre els gegants i els gitanos.

En confiança… quin és el teu favorit de tots els Gegants?
No m’he parat a pensar quin de tots quatre prefereixo, però així, de sobte, potser em decanto pel Negrito. Té un tarannà alegre i una mica “picardiós”, amb el qual m’identifico.

I el més fotogènic?
Sense cap mena de dubte, el gegant Moro. L’escultor, Bernat Verderol, va fer un bon treball amb ell.

I el menys?
Em sap greu dir-ho, però per a mi, la gegantona Negrita és la figura menys agraïda. La seva estètica no convida tant com la dels seus companys per ser fotografiada.

A qui li dedicaries aquesta exposició, si no ho has fet?
Encara no ho he fet, però està clar que és un homenatge a tot el col·lectiu gitano que viu, des de fa segles, al nucli històric de Tarragona, anomenat Part Alta. Ningú, abans, havia fet res similar. Em consta que hi ha gent interessada, com el lingüista Pere Navarro, que està duent a terme des de fa uns anys, un estudi sobre la parla gitana d’aquesta comunitat i que encara no està publicat. A part d’això, cap reconeixement públic, res de res i, la veritat, aquest desinterès em sorprèn i m’entristeix alhora. No és casual, doncs, que l’exposició es tituli “Som Gitanos”. És el propi gegant Moro qui proclama aquest fet identitari per als seus i en certa mesura també ho fa extensible al conjunt de la ciutadania. Aquí ho deixo.

Després de la teva experiència durant el teu treball gràfic a Cambodja els anys 2003, 2009 i 2010 vas declarar que et vas tornar creient. Després de retratar la comunitat gitana, quins canvis has experimentat en tu mateix?
Encara em trobo en aquest procés de conèixer la comunitat gitana, només fa tres anys que estic amb aquest treball i, per tant, no he experimentat grans canvis. Sí puc dir, que ara, em sento més proper al dit col·lectiu, probablement perquè el conec una miqueta més. És obvi que el desconeixement fonamenta els prejudicis, el rebuig i, en ocasions, la por.

De la teva vivència a Cambodja en va sortir un llibre. D’aquest recull gràfic sobre els gitanos de Tarragona en sortirà un altre?
Espero que sí. De fet, va ser l’editor Alfred Arola qui em va suggerir embarcar-me en aquest projecte, per donar a conèixer la singularitat de dita col·lectivitat gitana, mitjançant la publicació d’un llibre documental de gran format, amb fotografies i textos. I les imatges de Som Gitanos, formen part d’aquest estudi de llarg recorregut. En concret, il·lustraran el capítol que exposa les diferents maneres que té aquesta comunitat gitana de participar en els esdeveniments de la ciutat.

Ja estàs pensant en la teva propera exposició? Ens pots donar alguna pista de per on anirà?
No he tingut temps de pensar encara en la propera exposició, de debò. Tot i que ja he rebut aquests dies alguna proposició, decent, és clar, i l’he d’estudiar amb deteniment. No puc donar cap pista, perquè senzillament, encara no hi ha res.

Que li diries a una persona que voldria fer el mateix que fas tu ara? Quin consell li donaries?
No m’agrada donar consells a ningú, a no ser que me’ls demani. En tot cas li diria que es documentés, que fos constant, que prengués paciència i sobretot, que intentés apropar-se amb respecte i humilitat al grup humà que és objecte del treball. El gran mestre, Ryszard Kapuscinski, deia que per ser un bon periodista s’ha de ser una bona persona. Ja està, doncs, tot dit!

geganters gitanos de Tarragona
gegants de Tarragona
Josep Maria Sansa

Dijous 30 de novembre: Jornada sobre salut i comunitat gitana

La FAGiC- Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya – organitza una jornada sobre salut i comunitat gitana, que compta amb el suport de l’ajuntament de Barcelona.

Aquesta jornada, organitzada conjuntament entre la FAGiC i la Xarxa Equi-Sastipen-Rroma, es dirigeix principalment a professionals soci-sanitaris i persones de la comunitat gitana. Hi participen també el Ministeri de Sanitat, la Generalitat de Catalunya, la Universitat d’Alacant i la Universitat Pública de Navarra.

Hi ha estudis en l’àmbit europeu que demostren la situació de desigualtat en la salut que pateix la població gitana i és, per tant, una prioritat l’impuls d’estratègies nacionals que redueixin aquestes diferències. Dins d’aquestes estratègies, la formació a professionals vinculats en l’àmbit soci sanitari s’estableix també com una eina necessària i fonamental: la formació en l’atenció a la diversitat, competències culturals i equitat són algunes de les prioritats en aquesta àrea. L’objectiu d’aquesta jornada és sensibilitzar i informar de la situació de la població gitana en l’àmbit de la salut, al mateix temps que es presenten també metodologies que treballin per a l’assoliment de la igualtat en aquest àmbit.

La trobada es realitzarà a la Sala d’actes C.C Barceloneta (C/ Conreria, 1-9, Ciutat Vella) el dijous 30 de novembre a les 9.30 h.

La eurodiputada gitana Livia Járóka nombrada Vicepresidenta del Parlament Europeu

El passat 15 de novembre, la eurodiputada gitana Livia Járóka va ser nombrada Vicepresidenta del Parlament Europeu. Lívia Járóka (nascuda el 6 d’octubre de 1974 a Tata) és una política hongaresa d’ètnia gitana. És diputada al Parlament Europeu, elegida com a part de la llista de Fidesz des del 2004. Járóka és la segona persona d’ètnia gitana (però la primera dona romaní) escollida al Parlament Europeu; el primer va ser Juan de Dios Ramírez Heredia, que va servir des de 1994 fins a 1999. Járóka va créixer a Sopron, una ciutat propera a la frontera occidental d’Hongria amb Àustria. El seu pare és gitano i la seva mare paia. Després d’obtenir un màster en sociologia a la Universitat Central de Varsòvia amb una beca de l’Institut de Societat Oberta finançat per Soros, va estudiar antropologia a Gran Bretanya, centrant-se en les qüestions i cultura romanís. A l’agost de 2003 va tenir una filla i un fill el 2007. El 2012 va acabar el seu doctorat en Antropologia Social. Ara ha estat nombrada vicepresidenta del Parlament Europeu.

El poble gitano als mitjans de comunicació

Demà dimarts 14 de novembre es durà a terme una jornada de debat: «El poble gitano als mitjans de comunicació», l’objectiu principal és debatre i reflexionar sobre com es representa el nostre poble als mitjans de comunicació i trobar eines per trencar amb la reproducció d’estereotips i prejudicis. Gitanos.cat és pioner en aquest sentit, doncs hem creat el nostre propis mitjà de comunicació que compte amb més de 16.000 seguidors a facebook i més de 100 visites diàries al web.

Fa uns mesos es van publicar les Recomendaciones para el tratamiento de la comunidad gitana en los medios de comunicación impulsades per la Federación de Asociaciones de Mujeres Gitanas Kamira, en l’elaboració de les quals va col·laborar, entre altres, la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual, la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, la Fundació Privada Pere Closa i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Durant el primer semestre de 2017 es van fer diverses reunions amb les entitats esmentades més amunt a fi i efecte d’analitzar les actuacions que es podien fer des de la Mesa per millorar la representació del poble gitano als mitjans de comunicació i, entre altres propostes, es va acordar organitzar una jornada de debat que ara es duu a terme.

El tractament del poble gitano als mitjans de comunicació
Dia: Dimarts, 14 de novembre de 2017
Hora: 9.15 h a 13.30 h
Lloc: Col·legi de Periodistes de Catalunya
Rambla de Catalunya 10, pral.
Barcelona
L’assistència és gratuïta però cal inscripció prèvia Formulari