«Un passat,un present, i un futur per la comunitat gitana» de Franciscà Maya Heredia

Bon dia, cicle d’articles ¿ quin demà ens espera després del COVID19?

Avui ens escriu Franciscà Maya Heredia «Popi» Regidora d’ERC a l’ajuntament de Sabadell. L’article porta el Títol Un passat,un present, i un futur per la comunitat gitana.
per l’AGIPCAT i Gitanos.cat es un plaer publicar aquest article d’una gitana que sempre a defensat les desigualtats del poble gitano des de l’activisme. I ara li toca fer-ho des de la regidoria de l’ajuntament de Sabadell.

Des de AGIPCAT i Gitanos.cat, respectem la llibertat d’expressió dels col·laboradors que ens escriuen els articles son opinions personals i respectades per la part que a nosaltres ens correspon
#AGIPCATConstruimFutur
#AGIPCATInnovaccioSocial
#AGIPCATxCOVID19

Image may contain: text

Image may contain: text

Image may contain: text

Image may contain: text that says "És cert que aquesta crisi sanitària ens afecta a tots per igual, però la diferència que ens tracta de la mateixa manera. Partim del fet que la població gitana mai juga amb avantatge: patim alts nivells de discriminació, prejudicis en moltes ocasions, per a moltes famílies gitanes, una situació social més vulnerable altres minories, pel volum discriminació que arrosseguem. Només ens cal mirar enrere un moment per adonar-nos que tornarem a viure situacions similars a que ja van viure els nostres avantpassats."

Image may contain: text

Image may contain: text that says "valentia complicitat viure situacions de risc poble gitano. Reivindiquem l'oportunitat de mostrar coneguda nostra realitat nostra cultura, lluny prejudicis ens envolten/acompanyen. sense sense específica, necessitats malauradament, d'una forma compte les gitana, história es repetirà. Aquest de partida de sempre. lamentable situació seria una oportunitat inclusió pugui avançar igualtat d'oportunitats entre els ciutadans. tenim; tothom, tingut l'oportunitat decidir néixer una altra situació, triem els barris vivim, com nostra salut les situacions patim nostra vulnerabilitat majoritària, d'agradar treballar desgràcia, tenim la ambulant, tingut, però, tenim. si volem continuar vivint davant silenci el menyspreu són gitanos" es"

Image may contain: text that says "La suma de això és realitat que vivim. No culpables de decisions que pres. Admetem assumim nostres responsabilitats obligacions, tal com fan la resta de ciutadans. Som conscients que vindran canvis tothom futur immediat. respecte la convivència, canvis respecte a les relacions entre veïns. Els gitanos som, majoritàriament, una població vulnerable, gran part la pobresa que disposa de eines necessàries poder fer front amb garanties futur incert difícil que ens espera. És per això què necessiten unes polítiques adequades, implicació les administracions la cooperació que ens permetin encarar encarar junts les de la crisi."

Image may contain: text that says "ja estem alertant les Arran d'això, administracions preveiem que haurem de fer front. Si cadascú de nosaltres, la part pertoca, som prou responsables complir nostres obligacions, nosaltres ciutadans les administracions com garants del benestar de la població de les polítiques adequades al moment, sumarem caminarem a futur més esperançador poble gitano. diran fem plantejaments Però no podem renunciar deixar enrere un passat ple d'entrebancs insalvables a nostra gent; aspirem present estable; somiem un futur més igualitari. Lluitem I, per acabar, uns altres versos del gran Pepe Heredia: grande/ lo pasa,/ yo arcángel/ (Mirabrá de mi arcángel quarda)."

 

«Què m’he trobat i què em trobare?» de l’Enric Batista

Bon dia, cicle ¿Quin demà ens espera després del COVID19?

Avui tenim l’honor i el plaer de publicar un article d’un col-laborador de l’AGIPCAT  l’Enric Batista. Mosso d’esquadra de l’ABP de Tarragona (Oficina de relacions amb la comunitat), ens explica Què m’he trobat i què em trobare?

Un article que el publicarem amb dues parts unes reflexions molt importants que ens escriu amb aquest article.
l’AGIPCAT i Gitanos.cat. Defensem la llibertat d’expressio dels nostres col-laboradors els articles son opinions personals.
#AGIPCATInnovacioSocial
#AGIPCATConstruimFutur

Image may contain: text that says "TROBAT TROBARÉ? donar les gràcies a meva família per la comprensió i per la seva responsabilitat. No és fàcil viure amb una que hi una emergència on ha voldrien ells que estigués. no Tinc 57 anys, casat des de fa 29 anys, amb dos fills de 27 18 anys, que conviuen amb nosaltres. Treballo de Mosso d'Esquadra de fa més de 30 anys i actualment servei a l'Oficina Relacions Comunitat. Una doncs, com a persona com a professional de la policia, que no ha servit però, per evitar sorprendrem del que estem vivint."

Image may contain: text

Image may contain: text

Image may contain: text

 

«Persones i conflicte: la confiança com a motor de les relacions humanes» d’ Eduard Carrera

Bon dia, cicle d’articles ¿quin demà ens espera després del COVID19?

Avui ens escriu Eduard Carrera, Professor de la facultat d’educació i psicologia de la UdG. Coordinador del postgrau en resolució de conflictes publics i mediació comunitaria..Porta per títol: Persones i conflicte: la confiança com a motor de les relacions humanes

AGIPCAT i Gitanos.cat respectem la llibertat d’expressió dels col·laboradors que escriuen els articles respectant les opinions de personals.

#AGIPCATInnovacioSocial
#AGIPCATCohesioSocial

Image may contain: text

Image may contain: text that says "Aquests les xarxes socials, de Whatsapp les missatges pal-lien la manca d'activitats deixat estem confinament, es recomanacions es segueixen al de informació. relacions? De confiança les persones persones? passa del les problemàtiques socials agreujades crisis? abordarem complexitat conflictes sorgiran ressorgiran amb més força?. caracteritza capitalista remem juntes fent dualitat fa nostra societat, promou l'individualisme el banda, les persones dificultats, l'altra, responsabilitzes, pot prescindir tu. Alguns autors (Richard Sennett Tzvetan Todorov) suggereixen sorgeixen conflictes comunitat, els vincles socials veuen amenaçats. aquest sentit, és crisis trobarem societat adonat vulnerabilitat, afrontar complexitat (no tothom), amb un malestar, mancada confiança, la d'engranatge clau"

Image may contain: text that says "el parece indicar pensamiento, la acción, la Sociedad, remedio que suportar una cierta de regles, una transgresión de lo acostumbrado" (Daniel Innerarity. La democracia del conocimiento). Ens trobem, doncs, davant d'un repte majúscul ens convida trencar les estructures socials mirar perspectiva relacional. abordar malestar enfocar serveis projectes orientats a gestió alternativa de conflictes al reteixir des de lo comunitari, la confiança, el motor que mou les relacions humanes. Per això, cal desenfocar la mirada que s'aboca als que anomenem "imprescindibles" que la reorientem al tothom. Les persones que ens envolten."

Image may contain: text that says "el moment de promoure lo comunitari en les estructures, que fins avui semblaven intocables. places, comunitats veïnals, edificis, l'entramat de ciutats, han de girar seva mirada dirigir-la cap relacions. això, serà també gran repte de mediació, treball comunitari. Abandonar seguretat del buscar que les s'entenguin, s'empoderin, promoure el fet les estructures s'orientin la construcció de confiança, on ningú quedi enrere. Eduard Carrera associat de la facultat d'educació i psicologia membre del grup de recerca LIBERI. Coordinador del postgrau en resolució conflictes publics mediació comunitària de la UdG."

 

Missatge de l’alcalde de Tarragona el Sr. Pau Ricoma

Bon dia, us deixem un missatge de l’alcade de Tarragona el Sr.Pau Ricoma. Agrain als Conciutadans l’actitut en el confinament, a l’hora posan en valor la tasca del personal de neteja publics facilitem la seva feina, siguem concients que tots els gestos sumen contra la Lluita al COVID19. Aquest missatge que va dirigit als ciutadans de Tarragona. Es pot estendre a les diferents poblacions ara mes que mai, tenim que sé solidaris i valorem la Feina dels treballadors publics que s’hi deixen la pell, Amb la lluita col-lectiva contra el Coronavirus.


#AGIPCATCohesioSocial
#AGIPCATreballSocial

Jornades de mediació

10 d’ Octubre 2019: Ponencia del Dr. Eduard Vinyamata. Expert internacional conflictología.

 11 d’Octubre 2019: Cloenda de les Jornades. Es va lliurar els diplomes del curs de mediació. Felicitar als alumnes que van aprovar el curs. AGIPCAT felicita de manera especial als nostres mediadors i mediadores per aquest curs: «Tio Juan», Jose Jimenez, Manuel Sola, Abraham Campos, Carmen Font, Belen Borja i Carmen Gutierrez.

 

Records de dos trasllats forçosos

MIGUEL  SANTIAGO  HEREDIA  (“Manuel”)

 

  1. AL SOMORROSTRO

 El Somorrostro estava a Barcelona. Era un barri marítim format per moltes barraques. Hi vivíem paios i gitanos en bona harmonia.

La meva família venia d’Almeria. Els meus avis van arribar fa més de cent-cinquanta anys, més o menys. Som barcelonins (1), però la terra tira! Érem 11 germans, nou nis i dues noies.

Jo vaig néixer a Barcelona, l’any 1950. Era el segon fill de Rosa i Francisco. Eren gitanos, unes bones persones i molt treballadores.

De nens jugàvem a la platja i a fet i amagar. Llavors al barri no hi havia escola. Durant el dia els nostres pares anaven a treballar i nosaltres ens quedàvem al carer. La nostra infància va ser una època d’innocència… no coneixíem cap altra cosa! A més,  nos ortíem del barri per por al “Grabao” (2).

Amb 13 anys vaig tenir la meva primera feina com aprenent. Fèiem artesania del vidre, gots, copes… Per anar al treballs ens aixecaven a les cinc del matí. La fàbrica s’anomenava PRIMAZVI i es trobava al carer del Gasómetro. Al final del carer es trobaven les fàbriques. Entràvem a les cinc i sortíem a les tres. A les nou del matí ens preníem l’entrepà.

Vaig tenir una altra feina a l’empresa GALLARI. En aquella ocasió la tasca va ser menys complexa, era part d’una cadena productiva. Jo estava al peu d’una màquina. Allà passaria, més o menys, un any. En aquella època va morir el meu avi. Poc després vam marxar, ens van portar, a Badalona.

 

  1. Trasllat forçós a Badalona.

 Amb l’excusa d’una desfilada naval, que presidia Franco, ens van treure del Somorrostro per portar-nos al Polígon de Sant Roc, de Badalona, el juny de 1966.

Arribats a Badalona, ens van ficar en un barracó, on per primer cop vam tenir instal·lació elèctrica. El nostre barracó s’oritentava al que avui és el carrer Vélez Rubio. Ens van treure del Somorrostro sense donar-nos cap explicació. També sense saber perquè, no ens havia tocat un pis (3).

Allà vam viure uns dos anys. Treballàvem fent l’enllumenat i posant el gas deSant Adrà. Ens van treure de Sant Roc tal i com ens hi havia portat, per la força i sense explicacions.

 

  1. Un altre trasllat forçós al Camp de la Bóta.

 El desembre de l’any 1967 ens van portar al Camp de la Bóta, que era un barri de barraques de Barcelona. Vam estar allà uns mesos. El barri s’anomenava Pequín. La nostra “caseta” (era una barraca” tenia tres “habitacions” i cuina. Havíem perdut espai. En arribar allà ens van dir que allò era la nostra caseta. Ens trobàvem com desplaçats. L’estada allà no va ser bona. Consideràvem aquell lloc poc segur. Ens semblava que el Somorrostro oferia menys ricsos. Hi havia allà formes de vida molt diferents: nosaltres érem cistellers i ferrers… Passats uns sis mesos vam tornar a Sant Roc, a la casa dels meus avis. Vam estar amb ells una temporada. Després vam llogar una caseta a Can Tunis.

 

  1. A Can Tunis … i de tornada a Sant Roc.

Així va ser com del barri de Pequín vam marxar a Can Tunis. Allò era una altra cosa: la majoria era gent coneguda. Hi havia allà dues fonts, un safareig públic i una escola municipal. Al barri ens coneixíem tots. Hi havia un bon ambient i molta vida entre veïns.

Allà vam viure durant dotze o tretze anys. Després vindríem a viure, de nou, a Sant Roc.

(Sant Roc. Badalona)


(1) La família dels Santiago s’identificaven com “cafeletes”: un tipo de gitano barceloní, originari d’altres llocs d’Espanya, que viuen a Barcelona des de fa diverses generacions i que es consideren catalans, tot i que parlen castellà entre ells, a la vida quotidiana.

(2) El “Grabao” era el sobrenom amb què era conegut el sergent Rivera, de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tenia la cara marcada per les seqüeles de la virola i dominava els baixos fons de la ciutat. Era temut per la població marginal. La patrulla que treballava amb ell era coneguda amb els obrenom de “El Rondin”. Les víctimes d’aquest personatge eren portades a Comissaria i al “Pabellón de Misiones” en un furgó conegut com “La Piojosa” (Vegeu: José Esteban Vilaró Un mundo insospechado en Barcelona. Barcelona, : Gráficas Alba, 1945. I Juan de Dios Ramírez Heredia “Mendigos y policias”, El Periódico, 27 de novembre de 1982).

(3) Sobre el trasllat forçós dels barraquistes del Somorrostro a Sant Roc (Badalona) i d’allà al Camp de la Bóta i a la Perona, vegeu les nostres obres Els gitanos de Barcelona (2000) y Els gitanos de Badalona (2002), publicades per la Diputació de Barcelona. També Carme Garriga Boadella y Salvador Carrasco Calvo Treball Social amb Gitanos Col.legi de Treball Social de Catalunya, Barcelona, 2016. pp.22-25.

(Notes de Salvador Carrasco)

 

platja somorrostro barcelona

En la mort d’Elie Wiesel, premi Nobel de la Pau

Salvador Carrasco Calvo

En el que ha transcorregut de l’any 2016 han mort Imre Késtesz (premi Nobel de Literatura) i Elie Wiesel (premi Nobel de la Pau). Tots dos van sobreviure a la deportació i l’Holocaust, a les «fàbriques de la mort» dels camps dAuschwitz, Burna i Buchemwald. Ens van deixar escrits estremidors, dels que gelen el cor.

De Wiesel s’ha dit que «era la veu de la consciència humana» per la lluita contra tota forma de racisme i antisemitisme, vingués d’on vingués! A la seva Trilogia de la nit diu de si mateix que és «relator» d’una història que fou «el descobriment d’un món insensat i fred on era humà ser inhumà, on homes d’uniforme disciplinats i cultivats hi eren per matar, mentre que els nens aterrits i els vells esgotats hi eren per morir».

Elie Wiesel

La Nit és un conjunt de tres novel·les en les quals tot està basat en fets reals, fins al silenci en el sofriment és, també, un fet! La novel·la parla de fets i esdeveniments d’aquells anys ombrívols, en els quals «el somni que l’home occidental va forjar al segle XVIII (les Llums) es va esvair davant els vagons atapeïts de nens que havien d’anar a parar a la cambra de gas i al crematori». Una «època de maledicció i de tenebres, tan pròxima i tan llunyana, en la qual responsabilitat és la paraula clau…». Wiesel deixa escrit el seu testimoni per tal «d’evitar que aquella Història es repeteixi, amb la seva atracció implacable per la violència». Deia que havíem «d’evitar la victòria pòstuma de l’enemic: que esborri els seus crims de la memòria dels homes». Els camps foren Infern i Mort i el món «un vagó tancat hermèticament». Bikernau : «aquella pudor de carn cremada… aquelles criatures vives entre flames … Aquell kapo gitano i els seus ajudants dels pavellons dels gitanos…; ja no érem homes … Érem arbres ressecs al cor d’un desert… estómacs afamats… bèsties furioses amb els ulls plens d’odi animal … Cossos glaçats… La gerra és com la Nit, ho cobreix tot i el silenci el nostre ésser atrapat entre el poder del mal i els sofriments de les víctimes».

Elie Wiesel
Elie Wiesel

El relat de l’Elie Wiesel és dur, sense concessions a la retòrica, sense amagar la cruesa de les situacions viscudes, sense lamentacions. En ell desfilen les atrocitats dels nazis, els abusos dels kapos, la barbàrie de les SS; fets com els abusos sexuals contra nenes de dotze anys, la història de Smuel, el «degollador», o la de Mosche, el «contrabandista», i també les víctimes que havien esdevingut, en alguns moments, altres Smuels o altres Mosche. El problema era «ser i no ser alhora»: «érem ànimes amputades»…»el sofriment permet a l’home prendre consciència de la seva força i de la seva feblesa«.

Per a Wiesel tenim el deure de «fer que el sofriment s’aturi, que no augmenti: una hora menys de sofriment ja és una victòria sobre el destí». L’home es defineix per allò que l’afirma i no pel que el nega: pel respecte i la responsabilitat.

Estigmatitzats?

Pere Dalmau, Arajai

Diu la dita popular: “Por un perro que maté, me llaman mataperros”. Deu ser la condició humana que necessita qualificar les situacions i les persones. Els catalans? Garrepes!, Els bolivians? Desorganitzats!, Els nòrdics? Ulls rossos!, Els alemanys? Bevedors de cervesa!, Els camioners? Un amor en cada port! I els gitanos? També hi ha qui els defineix amb una frase que no sempre és positiva. Estigmatitzar a una persona tot qualificant-la negativament fa que sigui difícil canviar la seva imatge. Si tires enlaire un grapat de sorra i el vent se l’emporta, és impossible recuperar-la. Igual passa amb els judicis fets públicament, sobretot quan l’interessat no hi és i no es pot defensar.

Ens és fàcil posar un renom; tant, que sembla que si no en té, li falta “alguna cosa”. Si bé forma part de la mentalitat gitana posar un segon nom (renom) a una persona, entendrem que també el gitano entén que ell mateix sigui estigmatitzat. Però a veure: creieu que amb una frase pot quedar definida una persona? Menys encara un poble o una cultura. L’essencial no es pot dir amb una paraula. Jesucrist mateix quan vol dir què és el Regne ho ha de fer de moltes maneres i amb diverses paràboles. Entenem doncs que la realitat de cada u és complexa i un qualificatiu sempre és pobre.

La proposta és que el poble gitano ha de fer mèrits per ser reconegut en positiu: astut, hàbil en comprar i vendre, protector de la família; religiós fins a les entranyes; disposat a no dependre dels altres i amb coratge per construir un futur amb una cultura que el faci capaç de distingir quan és utilitzat o quan és capaç de decidir per ell sol.

Els estigmes són un condicionant que si mirem la carta als Romans 10,12ss els hem de superar, doncs ens anuncia que en Crist no hi ha ni jueu, ni grec, ni esclau, ni lliure: tots som iguals davant del Senyor. Conviccions: tots som iguals en dignitat. Si hem de ser qualificats o estigmatitzats que sigui en positiu, comencem cada u. Assumir una herència incòmoda vol dir també fer nostres els mals dels altres. Toca atrevir-se a fer més bé dels que tenim obligació. Serà una bona herència i serem reconeguts, potser després d’unes generacions d’una nova manera, segons sembrem.

Pere Dalmau. Arajai.