L’ AGIPCAT promou, en els seus mitjans i en la mida del possible, el coneixement de la cultura i les formes de vida dels gitanos catalans. Des d’aquest interés genèric estem organitzant un cicle de debats i xarrades sobre els gitanos en la literatura i la poesía catalana.

Així hem parlar sobre la imatge dels gitanos en la Catalunya Contemporània, a través de l’obra d’ Emili Vilanova i la de Juli Vallmitjana; sobre la presencia gitana en la novela histórica actual, com és el cas de la Núria L. de Santiago amb la seva obra El alma de Mahler ; i com farem a Reus amb l’obra poética del gitano reusenc Miguel Escudero.

Aquesta mirada empática i propera, gens folklòrica, també ha existit a la literatura occitana i provençal, en la Catalunya Nord. Aquest sería el cas de Josèp d’ Arbaud, amb alguns relats breus, poc coneguts entre nosaltres, centrats en la vida dels gitanos catalans de França, en la Camarga, a la qual hem volgut dedicar una breu resenya.


LA GITANA (La caraca).
Salvador Carrasco Calvo
Josèp d’Arbaud (1874 – 1950), un escriptor occità del segle XX, fou director de la revista
provençal Le Feu, òrgan del Regionalisme Mediterrani provençal. L’any 1926 aplegà i publicà
en occità tres narracions curtes ambientades a la Camarga. La primera la titulà La caraca. Amb
l’expressió de caracs (caraques en versió afrancesada) eren coneguts al Llanguedoc i la
Provença, a principis de segle XX, els gitanos catalans. Frederic Mistral els havia dit
“bohemians”, encara que l’expressió era genèrica, con la de zingars, fos quin fos el seu origen
(F. Vau de Fotelier Les bohemiens en France, au XIX siècle, 1981).
L’edició consultada és bilingüe, occità-català, amb la traducció al català i un magnífic i
documentat Postfaci, de Jaume Figueres i Trull ( Galerada, Cabrera de Mar, 2011), que, entre
altres molts temes, situa al lector en “la Camarga com a paisatge mític” i l’ interés suscitat en
escriptors i poetes catans del segle XX.
El personatge central d’ aquest relat és l’ Umfla-Anguiles, un guardía solitari de bous i cavalls
als aiguamolls del delta del Roine. Una joveneta gitana, de quinze anys, faría trontollar el món
tranquil del guardía, acostumat a viure sol i al silenci envoltat de vaques, bous i cavalls. De
sobte apareix una caraca de 15 anys, “amb cabells rinxolats, que li queien a flocs, fen t cargolí,
sobre el front”. La noia provenía de Codonhan, “on han fet arrels força gitanos”. Al jove
guardía de vaques i bous li va semblar que aquella caraca “ella soleta valía més que tots els
veíns plegats”. La gitaneta li va comentat que “als gitanos pocs ens donen acollida als massos”
… i el mateix Umfla-Anguiles, amb veu aspra i tibada, diría a la caraca que els veins li havien
comentat que “si vols un consell, para compte amb les gitanes … son lladregots de mena”.
La novela es fa ressó, doncs, dels prejudicis contra els caraques, amb una clara empatía envers
els gitanos catalans de la Provença, al presentar les Festes de Les Santes Marie del Mar i fent
que el protagonista acompanyi a la gitana a fer “un pelegrinatge tan bonic, per a veure baixar
les caixes entremig dels ciris i la processó de la Barca, fins a la platja, on el Sant Braç, cada any,
torna a fer el miracle del mar (…) lluny dels camins fressats, al bell mig de la terra dels bous”.
La Festa, en honor de la Santa Sara celebrada el dia 25 de maig, patrona dels gitanos per
aclamació popular, va ser “fundada pels catalans i continua sent , majoritariament cosa seva”,
en expressió de Eugeni Casanova (Els gitanos catalans de França Lleida: Pagés Eds., 2016,
p.19).