En 1630 qui seria “Alcalde de la Casa y Corte”, en reinado de Felipe III, actuant amb  extrema severitat contra alguns gitanos(va condemnar a mort a cinc, envià d’altres a galeres i va fer assotar i desterrar a les dones). En un escrit adreçat a Felipe IV, acusaria de càrrrecs  gravíssims als gitanos, atribuint-los “delitos, atrocidades, insultos, hurtos, salteamientos de caminos, hechicerias, supersticiones y otros males”. Els gitanos, diu al seu Discurs, son “vil canalla (…) , huidos por delitos y deudas, gente amotinada y facinerosa, que no pudiendo estar en los lugares donde son conocidos, se  retiran a los montes o lugares de poca vecindad para ocultarse. Lo moreno de su tez se debe a la acción del sol o tintes que usan para aparentar ser un pueblo extraño, una raza, una sangre distinta; el lenguaje que entre ellos practican lo han inventado para engañar sobre su origen”.

En lo religiós eren heretges, idòlatres, incrèduls o ateus, “aunque se acomodan a la religión o secta de la Provincia por donde andan”.

A més, eren gents amb “malas costumbres” com ser  “adivinos, hechiceros, magos , chirománticos y dados a toda superstición”; “ han llevado a ninos hurtados a vender en Berberia”; eren lladres, saltejadors de camins i “espies del turco i del francès”; eren “ acomodaticios, con los turcos, turcos; con los herejes, herejes; espieas de quien fuese”.

Per a acabar la descripció afegeix que “son gente sin provecho”, “holgazanes”… “como la flema o cólera al cuerpo”… “en ellos todo es artificial y sin raiz honda”.

El text del Discurso va ser exhumat, com  deia A. Gómez Alfaro, per Félix Grande, com anexe a la seva obra Memoria del flamenco, publicada por Austral- Espasa Calpe (Madrid,1979). Hem consultat el text a l’edició de Galaxia Gutemberg (Barcelona, 2001, 441-449).

L’ historiador José Antonio Maravall comentaria, en la seva obra sobre Poder, honor y élites en el siglo XVII, Madrid, 1979, pp.78-79) que en Quiñones  l’ argument racial (que també hi era present) pesava molt menys que la idea de que constituïen “una amenaça contra l’ordre social en el que s’ assentava la societat”. Apel.lava a la sang , si, però no ja una sang “espúria” sinó “convertida en un mite social, amb un sentit ritual, no moral”.

Per la seva banda, Julio Caro Baroja, des d’ una perspectiva antropològica, presentaria la visió social del segle XVII sobre els gitanos ( “la tribu màgica”) com a integrada “per bruixots i quiromants” (Vidas mágicas e Inquisición. Ed. Istmo, Madrid, 1995, vol 1., pp.75-94). Juan de Quiñones , vindria a completar el panorama dels detractors dels gitanos en el segle XVII, seguint i completant les diatribes de Pedro Fernández de Navarrete al seu escrit sobre la Conservación de la monarquia;  del Discurso de Sancho de Moncada contra els gitanos per “ociosos”, encantadores, adivinos, magos, quirománticos, que dicen por las rayas de la mano el futuro”…; i les del Memorial  de Salazar de Mendoza , per al qual eren un grup especialitzat en robatoris i enganys, més perillosos que els moriscos i  mereixedors del mateix tractament.

Com comentava M.Helena Sánchez Ortega el segle XVII fou el de més dificultats pels gitanos, fins i tot foren acusats de canibalisme¡. (“La oleada antigitana del siglo XVII”. En  Espacio, Tiempo y Forma. Serie IV, t.IV, 1991, pp.71-124). D’aquells vents (Fernández de Navarrete, Sancho, Salazar y Quiñones) vindria, anys més tard, la tormenta planificada i desencadenada, en forma de genocidi, pel despietat Marqués de l’Ensenada.

jornada treball rromani pativ gitanos mitjans

By Alexandre-Marie Colin – Treball propi, Robert Valette, Domini públic,