Salvador Carrasco Calvo

Alguna vegada he comentat el que m’han dit alguns gitanos sobre la tan estereotipada imatge que molta gent té sobre la seva vida. Son vistos com si tots fossin iguals; de vegades, com si fossin imatges d’un museu etnològic o peces folklòriques i exòtiques de segles passats. Així els van veure molts viatgers estrangers durant el  segle XIX, amb una mirada esbiaixada per un suposat i arcaic “orientalisme”, amb pretensions quasi arqueològiques. Els tòpics sobre la seva excel·lència en el camp de les arts i la música tenia una aparença benèvola, però oblidava absolutament la seva vida real i la seva cultura. Era “ l’ invent romàntic” del món dels gitanos, com ha comentat la historiadora María Sierra. Una visió que conviuria amb un rebuig social molt generalitzat per motius de raça. Era una vella herència , també segregadora, de segles anteriors, en els quals foren perseguits;  patiren un cruel intent de genocidi; foren objecte de marginació social. Molts d’ells serien abocats a viure en barraques, en barris perifèrics de les poblacions industrials. L’experiència barraquista marcaria varies generacions gitanes senceres , fins als nostres dies.

El contrapunt d’aquesta mirada romàntica el trobaríem en l’humorista popular Emili Vilanova (1840-1905), que fou un bon observador de la realitat social de la Barcelona del seu temps. S’ha dit que tenia un humor suau, natural i sense caricatures. Escrivia amb senzillesa, sense fer mal, amb una delicada comprensió dels seus personatges que els feia propers als lectors. Així veia Antoni Rovira i Virgili, en 1948, al “Gran Emili Vilanova “.

Vilanova va escriure dues divertides peces sobre els gitanos, que va veure a Barcelona, al costat del vell Convent de Sant Agustí i a Sants. El 1875 presentà als Jocs Florals (per cert sense massa èxit) un “quadre popular” que intitulà La gitanesca  i anys més tard, el 1896, un “sainet popular” titulat Colometa, la gitana. O lo regrés dels confinats. Lluny de qualsevol forma de “folklorisme de cromo”(Enric Cassany) exaltava la dignitat dels personatges, sense amagar els seus defectes i els aspectes humans i socials més problemàtics de la seva forma de vida.

La gitanesca presenta unes escenes  de la vida quotidiana de dos grups de gitanos. Per una banda, unes gitanes , que “renten alguns gitanets en bolquers en un safareig o matadero de tocinos”. Per altra un grup de gitanos “del gremi de perruquers de gossos”, que vivien en una barraca de la carretera de Mataró i que, ben aviat, acaben en una aparatosa picabaralla, amb un “paiet” pel mig. La protagonista principal de l’escena és “una  gitaneta, de quinze anys, de cara agraciada , ulls brilladors i expressius, vestint amb cert desaire i amb moviments desimbolts”. El grup comença a discutir sobre qui passa gana o no i es dissol  al veure que el guarda municipal del Passeig de Sant Joan s’acosta cridant “ja hi vaig!”. El relat d’en Vilanova és d’una simpatia mal dissimulada, sense prejudicis, descrivint els costums dels gitanos, dels que diu “ son gent que no volen saber res amb la justícia”, ni que fos la d’aquell  “xanxes”, com es coneixia en l’ època als municipals, amb una cama de fusta.

Colometa , la gitana és un sainet curt on es relaten les peripècies d’una família al voltant d’una boda gitana plena d’incidents divertits amb un final de lo més tronat i divertit. El sainet recull expressions ben gitanes; els  costums ben enraigats del matrimoni gitano (“conforme a lo pactat”); les formes i maneres de fer dels gitanos (“entre els gitanos no’s gasten afectacions complementàries”); el prompte del caràcter “encés” d’alguns dels protagonistes, “regressats del confinament”; la cuina gitana (“vianda que fa set” d’ una “cassola de de bacallà amb romanesco inflamatori i allioli”, que ocupa el centre del sainet). També es dissolen a la vista de l’arribada dels municipals. En La Colometa torna a aflorar aquella mirada còmica però realista, carent d’estereotips, dotada de finesa i bonhomia.

Tornem al fil de la nostra reflexió, més enllà des escrits d’Emili Vilanova. Els gitanos d’avui no son peces de museu, no volen ser valorats únicament per les seves qualitats artístiques, com passava amb l’ estereotip romàntic. Les seves formes de vida queden, també, molt lluny de les descrites en els quadres i sainets populars catalans del segle XIX. Desitgen ser coneguts i respectats tal com son. Volen ser tractats com a ciutadans de ple dret, amb els mateixos drets i deures. Volen tenir les mateixes oportunitats de tothom.

Afortunadament, queden lluny els temps de persecució i les imatges vuitcentistes, com les descrites. Però no passa el mateix amb els prejudicis que projecta sobre ells una societat tan desigual com la nostra. El racisme és un perill latent de profundes arrels històriques, encara amenaçador en ple segle XXI i que esclata, de tant  en tant , en episodis violents que han de fer-nos pensar molt.

visió romàntica dels gitanos al segle XIX

Yevgraf Sorokin: “Gitanos espanyols” (1853)