Decidida i infatigable, Belén Borja (Santander, 1975) va arribar a Tarragona fa divuit anys procedent de Cantàbria. Ara és una de les dues dinamitzadores del projecte Vitamina a Tarragona, on intenta mostrar eines per aconseguir els seus objectius de futur a joves gitanos i no gitanos.

 

Com va arribar al projecte Vitamina?

Des de l’Associació Gitana de Tarragona es buscaven dues dones gitanes una mica preparades acadèmicament per fer aquest projecte, i animar els nois que estudiïn. Jo tinc dos cursos de celador d’hospital i l’ESO, i el projecte em va agradar molt.

 

Què aporta aquest projecte als joves?

Els aporta que vegin exemples: que no tinguin sols el dels pares que no tenen cap estudi. Fer-los veure una altra forma de vida, fins i tot de la seva mateixa ètnia.

 

Com ha estat la formació que ha rebut?

Hem après moltes coses. Tots els jocs i dinàmiques són psicològics, per fer veure als nens que tenen valor, que poden ser líders al seu barri, a l’escola, a casa… Que no destaquin per ser els dolents, sinó per les bones notes, pel saber estar, i que poden ser un líder d’influència, però positiva.

 

Li va fer por al principi el repte?

Sí, però jo sóc molt valenta i tenia clar que faria aquest programa sí o sí. Prefereixo equivocar-me per fer-ho malament, que no fer-lo. Tenia pors, sobretot de com ens anaven a acollir els nens, perquè tenim les nostres diferències.

 

Busquen nois que puguin tenir capacitat de lideratge. Això com es nota?

Quan fem els jocs i fem una dinàmica, es veu clarament. Es veu qui té un caràcter i una iniciativa que altres no tenen. I això ho podem potenciar, ja que aquests nens arrosseguen a molts altres i si els enfoquem a una cosa positiva, ja és espectacular.

 

Va costar arrencar amb els grups?

Fins que ens van conèixer, sí. Un cop ja vam tenir la primera classe, ens vam adonar que era més fàcil del que pensàvem. El difícil era que entenguessin que som gitanes i que som formadores de formadors. Això és el que més els ha agradat, perquè se senten identificats amb nosaltres. Se senten també més protegits, per coses com anar a campaments, sobretot les noies.

 

Quins són els primers valors que es tracten?

Conèixer-se un mateix, el potencial que tens, i potenciar una alimentació equilibrada, així com bons hàbits d’higiene. Però tot des d’una perspectiva psicològica: fem jocs que d’entrada no entenen el perquè, però que un cop acabats ens fan reflexionar.

 

Com els afecta els prejudicis socials sobre els gitanos a aquests joves?

Moltíssim. Pateixen moltíssim racisme i bullying, segons que ens expliquen.

 

Això els frena?

Molt, moltíssim. És frustrant que un professor et digui que com a molt arribaràs al mercadet. Segur que no tots poden acabar una carrera, però posar-los una etiqueta els frena molt. Nosaltres els posem exemples de gitanos que estan a la universitat, que tenen carrera, que estan a partits polítics… Exemples de gent real. Volien que nosaltres mateixes fóssim uns models diferents dels que veuen a casa, on la gent no va tenir sovint l’oportunitat d’estudiar.

 

Als grups també hi ha alguns nens fills d’immigrants. Com s’integren? Troben punts de connexió?

Sí, perquè ells també pateixen bullying, rebuig… i se senten identificats. S’integren bé perquè venen de la mà d’amics.

 

Hi ha un nivell d’abandó dels estudis molt elevat encara entre els gitanos?

Sí, és molt elevat. A secundària és en principi el moment crític, però també hi ha molt abandó a partir de sisè de primària. Per això estem estudiant poder començar el projecte des de llavors, i acompanyar-los durant tota l’ESO. I un cop a Batxillerat o fent un grau no s’acaba, el contacte continua i poden tenir la mateixa connexió amb nosaltres.

 

A les dinàmiques treballeu aspectes com marcar-se objectius o planificar-se. Els costa?

No, perquè les demanem a curt termini, i sobretot són coses com acabar l’ESO o de l’estil. Ells mateixos se n’adonen que ho poden canviar, tenir millors notes estudiant.

 

I s’atreveixen a somiar més enllà?

Sí. Hi ha d’altres que tenen somnis a llarg termini: ser fisioterapeuta, cirurgiana,  actriu, futbolista… N’hi ha que es marquen objectius ambiciosos, i sempre els dic que seran el que ells s’esforcin. No hi ha límits.

 

I què s’interposa sovint en el camí d’aquests somnis?

En un 80% influeix que la societat t’ho posa més difícil. I també perquè falta informació sobre beques i ajudes per a la universitat. Tenim, per exemple, un noi que em comentava que volia ser psicòleg, però que no tenia sentit esforçar-se si els seus pares no tenien diners per pagar-li la universitat. Jo li vaig informar de les beques que existien, que no es preocupés per això, i se li van obrir els ulls! Des que hem començat el Vitamina, aquest nen està canviant les notes i el comportament, i això per a mi és molt!

 

Aquesta generació són els que poden fer canvis reals en el poble gitano i en com se’l percep?

Sí, perquè ja comencen a haver-hi canvis, a llocs com Barcelona. I aquí tenim uns quants també que ja estan a la universitat, tot i que alguns prefereixen no dir que són gitanos, per por als prejudicis.

 

Què ha après vostè en aquests mesos de Vitamina?

Com a persona, he après a valorar encara més als meus fills. I creure. Creure en els nous que s’estan aixecant i posar el meu petit gra de sorra perquè ho aconsegueixin. Amb ganes que creixi el projecte, que hi hagi més formadores per poder obrir més grups. M’agradaria moltíssim que es pogués fer més gran.

entrevista Belén Borja dinamitzadora projecte Vitamina