Salvador Carrasco Calvo

Al passat número 9 de la revista comentàvem la política seguida amb el gitanos, en el darrer terç del segle XVIII, durant regnat de Carles III. La Pragmàtica del 1783, quatre anys després de la seva promulgació, trobava serioses reticències d’aplicació entre la població majoritària, que es resistia a la integració laboral dels gitanos en els gremis i mantenia una profunda desconfiança amb ells. Tampoc entre els gitanos havia tingut èxit, ja que ni canviaven de vida, ni s’acabaven d’establir en residències estables permanents, ni deixaven d’assistir a fires i mercats i negociar amb bestiar, especialment cavalls. Les situacions socials, en efecte, no canvien fàcilment. La qüestió gitana era molt més complexa del que els polítics reformistes il·lustrats imaginaven.

A Tarragona, per exemple, el mateix any 1873, la confraria de fabricants d’espardenyes cessaria un mestre del gremi per agafar com a aprenent a un jove gitano, al·legant que mai havien admès a la corporació “individus vils o infames, de dret o de fet” (1).

Dos anys més tard, en 1785, Francisco de Zamora i Aguilar, alcalde de la Sala Criminal de l’Audiència de Barcelona, informava a Floridablanca del seu treball per assimilar (“reduir a la vida civil”) als gitanos de la seva jurisdicció: enviava a presó als pares (amb condemnes de fins a deu anys), als nens a hospicis i als joves a treballar en fàbriques de filatures. L’intent d’ inserir joves gitanos en l’incipient treball industrial era una excepció a Espanya. Però no ens enganyem, a l’ hora de la repressió no li tremolava la mà.

Zamora, segons el seu propi testimoni, amb aquella mesura de donar treball a la industria a alguns joves va topar, també, amb l’oposició dels gremis i la manca de mestres que els volguessin acollir. El seu Pla va costar 6.182 reals, posats de la seva pròpia butxaca i recollits , també, amb els ajuts del bisbe, de l’Inquisidor N. Laso i altres “persones caritatives” , com comenta José L. Gómez Urdáñez (2). Aquests diners els va invertir en habitatge i mobiliari per algunes famílies, en roba i vestits, atès que “la seva pobresa no els permetia fer front a aquestes despeses”. Amb tota raó comenta Leblon, irònicament , Zamora estava convençut de “complir amb una obra de beneficència”, era com “ una ONG per sí sol”…això era “el que se’n diu filantropia” (3).

L’assimilació dels gitanos, prevista a la Pragmàtica de 1873, signada per Carles III, s’aplicaria, en temps de Carles IV, amb mà de ferro ( amb el ferro roent de les armes de Castella a les esquenes dels gitanos resistents); amb sancions inhumanes; amb càstigs durs contra les famílies gitanes i condemnes de presó de fins a deu anys. Durant aquest regnat “el problema gitano” seria tractat com una qüestió de ordre públic, amb les mesures comentades.

1) Bernard Leblon (1987) Los gitanos de España. El precio y el valor de la diferencia. Barcelona: Gedisa Editorial, pág. 60.
2) José L. Gómez Urdañez (2017) “La medidas sobre los Gitanos en el reinado de Carlos III”. A Andalucia en la História XV. Núm.55,pp.20- 23. (Dossier Gitanos. La historia olvidada).
3) Bernard Leblon (2017) El Gran Fichero de los Gitanos de España (siglos XV-XVIII), Historia de un genocidio programado. Ed. Enseñantes con Gitanos, pág. 54.

Historia dels gitanos a Catalunya