En el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

Salvador Carrasco Calvo

La memòria de l’ Holocaust és més que el record d’uns fets indescriptibles i gravíssims. També és “una terrible inèrcia i l’error futur que tractem de conjurar”, com han dit, amb motiu, R. Fernández Vitores i altres, en el seu llibre  Per a entendre l’Holocaust (2017). En altres paraules, no sembla haver receptes segures per protegir-nos contra el menyspreu, l’odi o el rebuig dels diferents. Aquesta segueix essent, encara avui, una greu “malaltia de l’esperit”.

En la formulació i ampliació teòrica dels drets s’ha avançat molt. Es va passar  de l’afirmació dels drets individuals de la ciutadania a la reivindicació dels drets socials, pròpia de l’Estat Social de Dret, i  a l’afirmació dels drets culturals de les minories, dels pobles i les nacions, tinguin o no un Estat propi, en els nostres dies. Avui és tant important  com urgent defensar els drets culturals i fer-lo amb tanta intensitat com vindiquem els drets individuals i els socials. El respecte i el reconeixement dels drets de les minories culturals i nacionals per part de les majories és condició indispensable per la convivència. També ho és a la inversa. Els que aboquen els pobles a la manca d’enteniment tenen una gravíssima responsabilitat. I la té major qui posseeix més poder.

No és exagerat afirmar que estem immersos en una crisi de civilització, que afecta les diferents esferes o nivells de la realitat: polític, econòmic, social i cultural. En les darreres dècades, s’han desfet els fonaments que cohesionaven la societat industrial i post industrial. ”L’abolició del treball assalariat” ( Ralf Dahrendorf)  i la pèrdua de “significació i centralitat del treball” (Claus Offe) son fenòmens d’enormes conseqüències per la vida quotidiana de la majoria de la població: el treball ha deixat de ser “el gran integrador” en la vida social, sense que vingués a substituir-lo un altre. La  vida col.lectiva sembla articular-se com si el seu model fos el d’una societat de treballadors pobres, amb una perifèria de precaris, de treballadors sense treball i de joves sense alternatives. La història ensenya que aquestes situacions no acostumen a tenir finals feliços: son l’humus on arrelen i creixen el racisme, l’aporofobia i tantes manifestacions  xenòfobes com ha conegut la societat europea del segle XX.

Hem d’ exigir a tothom l’acompliment de les seves obligacions envers els altres ciutadans i la societat mateixa. És qüestió de  justícia ( “a cadascú allò que és seu”); d’ igualtat en els drets que deriven de la nostra comuna  dignitat i condició de persones humanes; i de la convicció crítica de que les diferències i els conflictes cal afrontar-los amb mediacions eficients i pactes entre les parts. Mentre aquestes conviccions no estiguin arraigades en la majoria de la població; mentre els infants i els joves no creixin practicant diàriament la justícia, el respecte i el diàleg  i els adults no siguem referents vàlids d’aquests valors, ningú ens podrà garantir que, tard o d’hora, no tornem a repetir errors gravíssims del passat europeu del segle XX, en el marc d’un sistema productiu que necessita menys del treball i no te alternatives clares que oferir.

Cal tornar a advertir que es donen circumstàncies que ens auguren un futur problemàtic?. S’ha dit recentment que, a més d’un fet històric, l’Holocaust és  “el paradigma d’un risc actual”.  Sumem els esforços de tothom o no ens en sortirem. Fa temps sabem  que, com deia el vell Aristòtil, “els homes es fan constructors construint, citaristes tocant la cítara … i justos fent accions justes i valentes . .. No som bons o dolents per naturalesa sinó habituant-nos a la justícia des de joves, per mitjà d’hàbits i  per costum”.