Creatiu, meticulós, inquiet, enginyós… Josep Maria Sansa fa lliscar per sobre de cada element, per sobre de cada objecte que capta el seu ull, la invisible emotivitat d’un cor genuí que vibra amb el sentiment verdader, l‘autèntica passió vital.
Avui, Sansa, ens respon a la nostra entrevista, amb l’emoció continguda al seu rostre, i uns ulls vibrants, fruits del precís moment en què l’artista inaugura la seva exposició. Sempre gran.

D’on va sortir la idea del projecte documental d’aquesta exposició?
Del tècnic de gestió de Festes de l’Ajuntament de Tarragona, Xavi González i de mi mateix. El Xavi es va fixar, durant diverses festes de Sant Magí i de Santa Tecla, que jo seguia i fotografiava al llarg del seguici, la parella de gegants Moros, els dos gegantons Negritos i els seus portants de sempre, els gitanos de la Part Alta. Es va interessar pel projecte, li vaig ensenyar una selecció de fotografies i tot seguit em va proposar fer aquesta exposició.
La proposta em va semblar molt interessant i atractiva i li vaig dir que sí.

Durant quan de temps has seguit als gitanos i els portants del Gegants per fer les fotografies?
Durant les seves sortides en les festes patronals de Sant Magí, a l’agost i de Santa Tecla, al setembre, els anys 2015 i 2016.

A l’Espai Turisme podem veure 36 fotografies, però quin és el total de fotografies preses durant aquest període?
Uf! Em fa vergonya dir-ho, ja que no les he comptat una a una. Però estic convençut que més de mil, segur.

Com ha estat el procés de tria de les 36 instantànies?
Ha estat llarg i entretingut, per la gran quantitat de fotografies que he visionat i perquè havia de seleccionar les millors i, alhora, les més significatives, amb la idea de mostrar la simbiosi que existeix entre els gegants i els gitanos.

En confiança… quin és el teu favorit de tots els Gegants?
No m’he parat a pensar quin de tots quatre prefereixo, però així, de sobte, potser em decanto pel Negrito. Té un tarannà alegre i una mica “picardiós”, amb el qual m’identifico.

I el més fotogènic?
Sense cap mena de dubte, el gegant Moro. L’escultor, Bernat Verderol, va fer un bon treball amb ell.

I el menys?
Em sap greu dir-ho, però per a mi, la gegantona Negrita és la figura menys agraïda. La seva estètica no convida tant com la dels seus companys per ser fotografiada.

A qui li dedicaries aquesta exposició, si no ho has fet?
Encara no ho he fet, però està clar que és un homenatge a tot el col·lectiu gitano que viu, des de fa segles, al nucli històric de Tarragona, anomenat Part Alta. Ningú, abans, havia fet res similar. Em consta que hi ha gent interessada, com el lingüista Pere Navarro, que està duent a terme des de fa uns anys, un estudi sobre la parla gitana d’aquesta comunitat i que encara no està publicat. A part d’això, cap reconeixement públic, res de res i, la veritat, aquest desinterès em sorprèn i m’entristeix alhora. No és casual, doncs, que l’exposició es tituli “Som Gitanos”. És el propi gegant Moro qui proclama aquest fet identitari per als seus i en certa mesura també ho fa extensible al conjunt de la ciutadania. Aquí ho deixo.

Després de la teva experiència durant el teu treball gràfic a Cambodja els anys 2003, 2009 i 2010 vas declarar que et vas tornar creient. Després de retratar la comunitat gitana, quins canvis has experimentat en tu mateix?
Encara em trobo en aquest procés de conèixer la comunitat gitana, només fa tres anys que estic amb aquest treball i, per tant, no he experimentat grans canvis. Sí puc dir, que ara, em sento més proper al dit col·lectiu, probablement perquè el conec una miqueta més. És obvi que el desconeixement fonamenta els prejudicis, el rebuig i, en ocasions, la por.

De la teva vivència a Cambodja en va sortir un llibre. D’aquest recull gràfic sobre els gitanos de Tarragona en sortirà un altre?
Espero que sí. De fet, va ser l’editor Alfred Arola qui em va suggerir embarcar-me en aquest projecte, per donar a conèixer la singularitat de dita col·lectivitat gitana, mitjançant la publicació d’un llibre documental de gran format, amb fotografies i textos. I les imatges de Som Gitanos, formen part d’aquest estudi de llarg recorregut. En concret, il·lustraran el capítol que exposa les diferents maneres que té aquesta comunitat gitana de participar en els esdeveniments de la ciutat.

Ja estàs pensant en la teva propera exposició? Ens pots donar alguna pista de per on anirà?
No he tingut temps de pensar encara en la propera exposició, de debò. Tot i que ja he rebut aquests dies alguna proposició, decent, és clar, i l’he d’estudiar amb deteniment. No puc donar cap pista, perquè senzillament, encara no hi ha res.

Que li diries a una persona que voldria fer el mateix que fas tu ara? Quin consell li donaries?
No m’agrada donar consells a ningú, a no ser que me’ls demani. En tot cas li diria que es documentés, que fos constant, que prengués paciència i sobretot, que intentés apropar-se amb respecte i humilitat al grup humà que és objecte del treball. El gran mestre, Ryszard Kapuscinski, deia que per ser un bon periodista s’ha de ser una bona persona. Ja està, doncs, tot dit!

geganters gitanos de Tarragona
gegants de Tarragona
Josep Maria Sansa