Amb motiu del bicentenari de la mort de Carles III, es van editar o reeditar alguns llibres d’història sobre les reformes promogudes durant els vinti-nou anys d’aquell regnat. Aquest seria el cas del llibre del professor Antonio Domínguez Ortiz (Carlos III y la España de la Ilustración, Madrid: Alianza, 2016) al qual volem referir-nos per la seva orientació cap un públic, com diu el mateix autor, dotat d’una formació general. La majoria d’aquestes obres inclouen algunes pàgines dedicades “al problema dels gitanos”. En aquest llibre es resumeixen les clàssiques aportacions d’Helena Sánchez Ortega(1) i les de Bernard Leblon(2).

Destaquem alguns fets poc coneguts com la línia argumentativa de l’Expedient sobre la qüestió gitana (1766), del Conde de Aranda, i també l’ Informe del Conde de Campomanes i Pedro Valiente, ponents com serien, de la Pragmàtica de Carles III, de 1873. L’Expedient d’Aranda, president del Consell de Castella, recomanaria a la Corona suprimir l’internament en presidis; utilitzar de la millor manera possible als gitanos útils i a la resta, dit amb tota desvergonya, “cortar su existencia”; separar els infants dels seus pares i sotmetre’ls a esclavitud; enviar les noies joves solteres a Índies i als nois a les illes colonials; i als matrimonis dispesar- los per tot el país.

Per altra part a l’Informe Campomanes-Valiente es proposaven mesures extremes com enviar als abandonats (els gitanos mai abandonaven els seus fills) i als orfes a hospicis i cases de misericòrdia. També s’establia l’escolarització dels infants dels 4 als 7 anys, per tal que aprenguessin catecisme i a llegir i escriure. Els gitanos ja no eren vistos com “heretges”… sinò com un perill públic o polític.

La Pragmàtica de Carles III, del 1783, preveia l’habilitació dels gitanos pels oficis i l’exercici de totes les professions, però a canvi havien de renunciar a llur identitat com a gitanos: quedaria prohibida inclús la paraula mateixa de “gitano” en el llenguatge administratiu. La finalitat era l’assimilació per la via coercitiva. La Pragmàtica evitaria les propostes més dures i severes d’Aranda i Campomanes-Valiente. Domínguez Ortiz afirma que el redactat final fou molt més favorable als gitanos “probablement per decisió personal de Carles III, home just i bondadós”.

A Catalunya, la sedentarització dels gitanos seria tardana. Abans de l’aplicació generalitzada de les lleis castellanes, alguns gitanos gaudien del privilegi de poder comerciar amb cavalls. Això facilità l’aparició d’un grup de famílies gitanes benestants. Els successors, però, de la majoria dels gitanos, sotmesa al règim general, acabarien amuntegats en barraques a les perifèries urbanes.

1) Sánchez, M.Helena (1977): Documentación selecta sobre la situación de los gitanos españoles en el siglo XVIII. Madrid: Editora Nacional.
2) Leblon, Bernard (1987): Los gitanos de España. El precio y el valor de la diferencia. Barcelona: Gedisa Editorial.

 

els gitanos sota el regnat de Carles III

els gitanos al segle XVIII