Aluízio Azevedo prepara el seu segon documental mentre finalitza la seva investigació predoctoral al Brasil.

Nascut a la regió central del Brasil en una nombrosa família Calí, Aluízio Azevedo es va formar com a periodista, va treballar com a comunicador social a la província de Mato Grosso, va estudiar un màster, va ser professor en la major universitat de la seva regió i actualment es dedica a la seva doctorat en Informació i Comunicació en Salut del prestigiós centre d’investigació brasiler Fiocruz. Al setembre va estar per diverses ciutats de Portugal per a la filmació del seu segon documental sobre el poble Caló brasiler, ara en un diàleg amb els cosins portuguesos. En aquesta entrevista pel Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya ens parla de la realitat de la comunitat gitana al Brasil i de la seva trajectòria personal.

El poble gitano al Brasil

El primer registre oficial de l’arribada del poble gitano a Brasil és l’any de 1574, quan el govern de Portugal va deportar cinc anys al gitano João Torres i la seva dona Angelina. Els grups romanís amb més presència actualment al Brasil són els Caló, els Sinti i els Rrom, sent els Caló els més nombrosos i els que fa més temps que hi son allà. Els altres dos grups van arribar durant la Primera i Segona Guerres Mundials, quan el govern brasiler va incentivar la immigració d’estrangers europeus.

No hi ha dades oficials sobre el nombre de gitanos a Brasil avui, però en un últim estudi fet el 2011 pel govern, s’apuntava a més de mig milió de persones. No obstant això algunes associacions apunten a gairebé un milió de persones, un grup divers i heterogeni.

Així com a Espanya, molts gitanos portuguesos eren enviats a treballar forçosament en vaixells. Altres eren expulsats del país i enviats a les colònies portugueses. D’aquesta manera els Caló van anar arribant al Brasil entre els segles XV i XVIII. Segons Aluízio, els Caló són el grup més pobre i el que més pateix exclusió social i racisme.

La imatge del poble gitano al Brasil

La imatge pública del poble gitano al Brasil no és molt diferent de la d’Espanya, ara romantitzada o folclorizada, ara negativa, sent aquesta última la més comuna. Allà, per exemple, també hi ha als diccionaris la definició de gitano relacionada a trapella. Per Aluízio, molts dels estereotips arrelats en l’imaginari popular brasiler són herència de la discriminació vers els gitanos a Portugal. Per això Aluízio creu que l’apropiació de les eines de comunicació per part de les comunitats gitanes és molt important perquè la representació de la seva imatge no estigui reduïda a la que fan els paios, sent possible així desmitificar els prejudicis.

“L’eina de la comunicació és molt important perquè les comunitats trenquin els estereotips i és important que les comunitats gitanes facin els seus propis treballs. Nosaltres, els gitanos, també tenim veu i capacitat per representar-nos i legitimar-nos com a éssers humans, capaços, dignes i amb consciència. Consciència política, consciència ambiental, consciència cultural “. Per a ell, aquesta és una forma també de potenciar els aspectes més invisivilitzats de les comunitats gitanes, el que poden fer i desenvolupar, en lloc de seguir mostrant els seus límits i reptes.

La comunicació en les lluites gitanes

Com a investigador i professional de la comunicació, Aluízio destaca la importància d’aquesta eina en les lluites de les comunitats gitanes justament per contrarestar les imatges estereotipades sobre el seu poble. “La comunicació social és una qüestió que està present transversalment en totes les relacions socials humanes, sigui en la família, sigui en els llocs de treball, sigui en les lluites polítiques, en els moviments socials, totes les xarxes socials humanes estan conformades per la comunicació”, explica.

La comunicació és també un instrument important en l’articulació dels diferents moviments gitanos, diàleg important a l’hora de construir altres narratives sobre el seu propi poble. “La comunicació és important perquè les persones coneguin els gitanos, que no es quedin només en els estereotips. Perquè els mitjans tradicionals tenen una visió, així com la del sentit comú, de la literatura o de la ciència tradicional, unes visions construïdes per estereotips sobre els gitanos”.

A més d’això, per a ell, la comunicació és un element estratègic en la creació de les polítiques públiques, proporcionant una major participació en la seva formulació per part de les comunitats a les quals són destinades. “Cal comprendre la comunicació com un circuit productiu en el qual estan involucrats diversos actors i on els gitanos han d’estar presents des del principi”, complementa.

La comunicació és vista per Aluízio com una eina amb la qual els gitanos poden representar-se a si mateixos, tant dins de la seva pròpia comunitat, com cap a la societat majoritària. És una forma d’actuar amb els interlocutors polítics, de parlar per si mateixos, a més de trencar barreres i prejudicis.

La trajectòria personal

Fill de professors de l’educació bàsica pública, Aluízio sempre va ser incentivat a estudiar, encara que confessi que al Brasil també era molt difícil que un gitano arribés a la universitat. “La primera persona gitana a la meva família que va tenir el grau en nivell superior va ser una cosina que es va formar en Treball Social. El 1995 va ser la primera persona del nostre grup, format per unes 800 persones“, explica. De seguida els seus pares es van graduar en Pedagogia.

Aluízio i la seva germana van seguir els passos dels seus pares, estudiant ell Periodisme i ella  Comptabilitat i Dret. Anys després Aluízio va tornar a la mateixa universitat on va estudiar per ser professor. Encara que reconegui que hi ha pocs professors universitaris gitanos al Brasil, ell conta que sempre ha tingut bona relació tant amb els alumnes, com amb els altres professors en les dues universitats on va treballar.

El 2012 Aluízio va guanyar les oposicions per a Tècnic en Comunicació Social i Periodisme del Ministeri de Salut del Brasil, treballant en l’assessoria de comunicació de l’òrgan a la ciutat de Rio de Janeiro. L’any següent va començar el seu doctorat en Informació i Comunicació en Salut de la Fundació Oswaldo Cruz, amb un projecte sobre comunicació i polítiques públiques en salut per comunitats gitanes del Brasil i Portugal.

El documental Calón Lachón

Calón Lachón, que significa Gitano Bo, és el segon documental de Aluízio i té com a proposta construir per mitjà del vídeo un diàleg entre diferents grups gitanos. Per a això va gravar missatges de la seva família per un grup de gitanos que viu en una altra part del Brasil, fent el mateix amb aquesta segona família. Al setembre, va aprofitar la seva estada a Portugal per gravar també amb gitanos d’allà, proporcionant un intercanvi d’idees i experiències entre les comunitats dels dos països sota el concepte de traducció intercultural i política. “Aquesta pel·lícula és també un instrument de vinculació política i essencialment de potenciació de les lluites i demandes dels grups gitanos”, explica.

Amb l’ajuda del productor Rodrigo Zaiden i de la directora de fotografia i editora Karen Ferreira, el documental és també el registre etnogràfic de la investigació predoctoral d’Aluízio. En ell, els missatges són exhibits als participants que tenen la llibertat d’intervenir en el procés de gravació i construcció fílmica.

“És un documental amb un llenguatge sensible que aposta per a una producció conjunta, en què les veus gitanes estaran en primer pla i les seves mirades en el focus. És un treball fet per un gitano que sent a la pell què significa ser gitano, que busca esprémer les demandes, les lluites polítiques, denunciar exclusions socials, desigualtats socials, prejudicis, racisme, però també és una feina molt sensible que busca valoritzar, enfortir i dialogar amb la saviesa i coneixements gitanos que són molts”, explica Aluízio.

La previsió és que el documental, que serà un llarg o un mig metratge, pugui finalitzar-se en la primera meitat del proper any.

Aquí podeu veure un avanç del documental: