‘Els gitanos catalans de França’, el nostre llibre recomanat , del periodista i escriptor Eugeni Casanova.

El passat 21 de gener, Santiago Tarín escrivia a La Vanguardia un article titulat ‘Els Pubill de l’altre costat de la frontera’ sobre el llibre ‘Els gitanos catalans de França’, del periodista i escriptor Eugeni Casanova.

Aquesta aventura literària per conèixer millor com els col·lectius gitanos han mantingut una identitat, una llengua i una cultura semblant, i que culmina amb l’escriptura del llibre, ha portat a Casanova a recórrer França buscant aquestes comunitats que van haver d’exiliar-se de Catalunya.

La troballa ha estat bona doncs ha trobat fins a 160, arribant molt més al nord del que hom s’hagués imaginat: els voltants de París, al departament del Pas-de-Calais, i a prop de la frontera belga.

Sobre el nombre de persones que conformen aquestes comunitats, és més difícil trobar dades doncs la legislació francesa no permet fer censos d’acord a paràmetres com la raça o la religió. Segons dades de diferents oenagés, però, el periodista ha calculat una xifra que supera les deu mil persones.

 

La història de l’èxode del col·lectiu

Casanova realitza en aquest llibre un viatge pel drama de l’exili d’una gran part del poble gitano a França, recopilant dades, experiències, i fins i tot anècdotes, com explicar que, segons quin lloc de França visitem, si parlem en català ens poden arribar a dir que estem parlant en gitano. La raó d’això la trobem a l’idioma i els costums que encara conserven les 160 comunitats gitanes descendents dels emigrants que van deixar Catalunya al segle XVIII.

Per tant, més que una bona lectura per conèixer més sobre l’èxode del col·lectiu gitano, ‘Els gitanos catalans de França’, també és un compendi de saviesa que explica l’origen del seu pelegrinatge perpetu, que rau en les poblacions nòmades de l’Índia central des d’on van emigrar a Pèrsia a mitjans del segle X, per seguir cap els Balcans, i continuar la seva transhumància en vistoses caravanes, amb un vestuari alegre ple de joies i elements distintius, sobre tot al cap, a diversos llocs del continent.

 

L’arribada a Barcelona

El 1425, segons l’autor, els gitanos són vistos al Pirineu. Entre la població, eren valorats per les habilitats musicals, a més de per ser bons acròbates i saber ensinistrar animals. Entre ells s’anomenaven zíngars, mentre que a altres llocs i poblacions els coneixien com a bohemis o egip­cianos.

La seva arribada a Barcelona segons Casanova, està datada en el 9 de juny de 1447, sempre segons el  dietari del Consell de Cent.


Les dificultats

L’arribada del poble gitano a la Corona d’Aragó va iniciar-se amb dificultats. Les Corts de Montsó, el 1512, van adoptar mesures repressives en contra d’ells, iniciant un seguit de prohibicions una rere l’altre. L’objectiu d’aquestes accions era treure els gitanos de la vida pública espanyola del segle XVII, fet que no va arribar a succeir doncs molts aristòcrates els protegien. També les classes populars els hi van oferir protecció, doncs valoraven el seu art i la seva fama en el món de la faràndula.

A partir d’aquí, els diferents estaments de poder, com els Reis Catòlics, van ordenar els gitanos que s’assentessin en llocs fixos, es dediquessin a oficis clàssics o es posessin sota la protecció d’un senyor.  Però és el 1749, amb el regnat de Ferran VI, que és dóna l’episodi de la Presó General dels Gitanos, també conegut popularment com la Gran Batuda.

Organitzada pel marquès de La Ensenada, la matinada del 30 de juliol van ser arrestats tots els gitanos censats, separant homes i fills majors de 7 anys de les seves dones i mares, i traslladant-los a mines i camps de treball. A elles, amb els nens petits, a presó.

La paradoxa de tot plegat segons l’autor, “va ser que es va capturar els gitanos que estaven més integrats, i les mesures van ser poc efectives contra els nòmades, que teòricament eren els que provocaven més rebuig entre la societat paia”.

Amb l’arribada de Carles III el 1763, els gitanos van ser indultats, però l’èxode cap a França ja havia començat, animat també pels decrets de Nova Planta…

Des de Gitanos.cat us animen a conèixer com segueix el relat llegint el llibre ‘Els gitanos catalans de França’, d’Eugeni Casanova, periodista i escriptor.