El Diari AS publica un reportatge a la Blanca Romero, la nena gitana de Ponferrada que podria convertir-se en la Leo Messi del Muay Thai. Segon diu “de petita ja m’agradava llançar cops de peu i cops sense sentit quan jugava. No sabia què estava fent, mai havia vist res de Muay Thai, només feia una cosa que m’agradava “, així comença el relat Blanca Romero. Nascuda a Ponferrada, fa tan sols 12 anys, ja s’ha convertit en una autèntica referència en el Muay Thai nacional i internacional. El març passat va viatjar amb la selecció espanyola d’aquest esport a Bangkok (Tailàndia), allà es disputaven els campionats del món. En la seva categoria, a causa de l’edat, no hi ha contacte al cap, només amb el cos i amb proteccions, preval la tècnica i la Blanca en té molta.

En poc temps ha sofert un gran avanç, va tots els dies al gimnàs amb una única finalitat “vull ser professional. El Muay Thai és la meva vida”, assegura confiada. La seva tenacitat i qualitat li va fer guanyar la medalla de plata a Tailàndia. Blanca Romero relata la seva experiència a Àsia com si ho tornés a viure, encara s’emociona recordant la final. “Ets molt jove Blanca, uns pocs privilegiats vau poder anar-hi i tu vas quedar subcampiona tens un gran camí per davant”, li recorda el seu entrenador Diego Vázquez (ex campió d’Europa de K1). La jove assenteix, “ja ho sé Diego”.

La timidesa que destil·la la seva mirada davant el desconegut s’esfuma de cop quan puja al ring. Blanca Romero és una altra. Tècnica, forta i amb una única meta: acabar amb el braç en alt. Ara només pensa en millorar, però per arribar a aquest punt ha anat trencant estigmes. La jove d’ètnia gitana, cosa que va fer que al principi el seu somni xoqués amb la tradició. “En la nostra cultura no és normal que una nena faci aquest tipus d’esports. En lloc del cant, ball o els cavalls a la meva filla li agradava el Muay Thai. He de reconèixer-ho, al principi a mi no m’agradava. Per mitjà de familiars que el practicaven la vam deixar apuntar-se, però no arribava a pensar el que feia. A poc a poc ho vaig anar coneixent, i vaig eliminar aquests prejudicis”, relata la seva mare.

Com la seva progenitora, la resta de la seva família també va anar canviant la seva visió quan es van anar endinsant, juntament amb Blanca, en aquest esport. En una cantonada del ring, la seva mare no perd detall de l’entrenament de la seva filla. L’orgull irradia per tots els porus, els seus ulls compten amb una brillantor especial. L’ ‘orgull de mare’ hi és present.

“És molt bona. Ella sap que per a nosaltres és una campiona faci el que faci. A mi hi havia gent que em deia: ‘Com deixes la teva filla faci aquest esport?’. Jo els contestava amb franquesa. En la nostra cultura hi ha moltes noies que ara estan estudiant per ser mestres o altres oficis, a la meva filla la fa feliç el Muay Thai i jo estic molt orgullosa de que ho faci. Els temps canvien i jo per als meus fills vull el millor. A la Blanca tant el seu pare com jo sempre li hem dit el mateix, la recolzarem sempre. Si ella vol fer Muay Thai i ser professional la recolzarem, que en un temps es cansa i vol fer una altra cosa, també. El que ens importa és que sigui feliç i sobre el ring ho és”.

A base de cops Blanca Romero ha anat guanyant-se un nom al tapís. “Ella és molt coneguda dins del nostre món”, reconeix joiós el seu entrenador. I és que amb tan sols 12 anys, Blanca ja ha aconseguit molt. El seu camí continua el de moltes dones que reclamen el seu lloc en els esports de contacte, però la seva ruta ha fet alguna cosa més. En la història hi ha hagut molts competidors d’ètnia gitana, només faltaven les seves dones. La
Blanca ja ha posat la primera pedra. No serà l’última.