Durant els segles XVI i XVII els gitanos eren considerats a Europa Occidental com a bons genets i experts firaires de bestiar. Destacaven , entre les seves qualitats, l’art devendre cavalls i altres animals. Molts eren ferrers, esquiladors i tenien bons i valorats coneixements veterinàris. Per aquestes destreses sovint alguns nobles i aristòcrates els ocupaven i tenien com a hostes, contravenint ordres reials que els ho tenien prohibit. En territoris fronterers el nomadisme els permetria, escapar de la persecució, de l’expulsió o dels treballs forçats a les galeres i hospitals de l’època. Està ben documentada aquesta situació a Holanda i Bèlgica, per exemple, on els gitanos acabarien sent vistos com a “torbadors de la pau social ” i “enemics del gènere humà”. Poca broma amb l’odi i els estereotips que manifestaven aquestes expressions!.

A Espanya el discurs antigitano precedí i acompanyà a una legislació que buscaria la persecució dels gitanos o la seva exterminació, des de principis del segle XVII fins al darrer terç del XVIII. Sancho de Moncada i Juan de Quiñones serien personalitats claus en l’el.laboració del relat hispànic antigitano. El primer amb el seu llibre “Restauración política de España”, editat en 1618 i 1746. El segon passaria a la història i tindria una nefasta influència amb la presentació d’un Informe intitulat “Discurso contra los gitanos”, el 1631.

Després de l’expulsió dels moriscos, a la vista de la despoblació dels camps, la monarquia optà per tenir ma d’obra campesina i barata amb els gitanos (Pragmàtica de 1633). No es van sortir, però, del tot amb aquell propòsit.

L’alternativa posterior seria la deportació o l’extermini. La “pena de galeres” va ser substituïda per la condemna a treballs forçats als arsenals, l’any 1748. De fet, el 30 de juliol de 1749, Ensenada ordenava i realitzava una gran batuda per detenir, en el mateix dia i per sorpresa, als gitanos.Van enviar uns 10.000 homes als arsenals i les dones a “dipòsits”, creats, expressament pel cas, en València, Zaragossa i Sevilla. El pla genocida (qualificat així per l’historiador Ferran Soldevila a la seva “Historia de España”) d’Ensenada seria un fracàs total. Moltes famílies gitanes, residents i assentades feia temps a Catalunya, també serien víctimes de la política d’extermini practicada per Marqués d’Ensenada als arsenals i fortificacions de Cartagena, Cadis, El Ferrol i Alacant. La Gran Redada del 1749, a més d’una ignominia i una vil crueltat, fou l’inici d’un gravísim retrocés pel conjunt de tots els gitanos. Obligava a començar de nou a moltes famílies assentades feia temps en pobles i ciutats i plenament inserides en el món laboral de l’època. Es més, després haurien d’incorporar-se als oficis tradicionals i al peonatge, en moments crítics pels gremis, que tardarien poc a ser desbordats pels canvis impulsats per la revolució industrial. S’els situaria, així, a la força, en els marges d’un sistema destinat a l’extinció.

En 1783 una Pragmàtica de Carles III iniciava una nova política assimilacionista, donant als gitanos llibertat per a exercir qualsevol ofici, però obligant-los a viure en determinades viles i ciutats, prohibint l’ús de l’expressió “gitano” en el llenguatge administratiu i l’us de la llengua i els costums tradicionals d’aquesta minoria ètnica… D’aquests anys data l’assentament definitiu de moltes famílies gitanes de parla catalana a Perpinyà i a molts altres pobles i ciutats del Principat.

Salvador Carrasco Calvo