Salvador Carrasco Calvo (catedràtic de Sociologia)

Escric aquestes ratlles sota l’impacte del film polonés Papusza (2013), estrenat recentment a Espanya. La pel·lícula, d’una hora i vint-i-cinc minuts de durada, dirigida per Joanna Kos-Krauze i Krisztof Krauze, relata el drama biogràfic de Bronislawa Wajs (“Papusza”), la primera poetessa gitana polonessa. El film és tota una lliçó d’història dels roms de Polònia sota el nazisme i la dictadura soviètica. Alguns dels protagonistes es pregunten pels motius de la persecució nazi dels gitanos. Aquest escrit, des de la perspectiva del que vivim avui, apunta en aquesta direcció. No cal dir que recomanem veure aquesta pel·lícula, feta en blanc i negre, amb una magnífica fotografia, sense cap concessió al victimisme, ni cap banalització de la dura realitat dels gitanos polonesos del segle XX. Què va fer possible i com es va configurar la persecució patida pels gitanos europeus en els anys 1940?

El racisme del Tercer Reich va tenir uns antecedents clars, prou coneguts pels historiadors. Un d’ells, però molt significatiu, va ser el del “darwinisme social” portat a l’extrem a Alemanya per Luidwig Woltmann, que no dubtaria en proclamar “el dret del més fort”, “la lluita per l’existència” i “l’exclusió els no idonis“ com a principis orgànics de la societat, seguit de la idea de la “cria” i la prohibició del mestissatge ètnic. Aquest pensament desembocaria en la política eugenèsica més destructiva i en l’antisemitisme dels nazis. Des de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX, diverses organitzacions polítiques panalemanes i antisemites, juntament amb grups racistes radicals, conservadors i socialcristians, a Berlín i Viena especialment, arribarien a constituir una força latent i a exercir una influència permanent, aconseguint, a més, tenir una presencia parlamentaria de més de deu diputats.

Al fonaments de la ideologia del nacionalsocialisme hi havia un “darwinisme social”, vulgar i simple, molt més gosarat que el defensat per Herbert Spencer a L’home contra l’Estat. Sobre aquesta base s’instal·laria l’estereotip nazi del jueu i del gitano. Sense periodistes com Wilhem Marr, filòsofs com Eugen Düring, sociòlegs com Luidwig Woltmann, predicadors i agitadors com Julius Streicher, polítics i oradors com Georg Ritter von Schönerer, alcaldes populars com Karl Lueger… no hauria estat possible la influència nefasta d’Alfred Rosemberg, ideòleg del nacionalsocialisme, de “la religió de la sang” i arquitecte de l’Holocaust; ni els horrors de les SS; ni Mein Kampft de Hitler; ni els camps d’extermini i treballs forçats. D’aquells vents aquelles tempestes: a Auschwitz-Birkenau (el “camp de les famílies gitanes”) famílies senceres foren empresonades juntes. 19.000 dels 23.000 gitanos enviats a Auschwitz van morir allà.

Els gitanos ja havien experimentat a l’Europa moderna les conseqüències de l’obsessió per la puresa de sang, la neteja ètnica, els intents d’assimilació forçada de les minories i de genocidi.

L’actual avenç del populisme xenòfob a Europa, té també com a antecedents la preocupant persistència dels vells estereotips, d’actituds discriminatòries i accions violentes, cada vegada més sovintejades a tota Europa, contra indigents, immigrants, refugiats, gitanos, jueus i d’altres col·lectius. El racisme, com a ideologia, torna a ser present i operatiu entre nosaltres.

Ens fem algunes preguntes. Serà aquesta la “victòria pòstuma de Hitler”? Quin fangar ens espera després d’aquestes aigües, turbulentes i creixents, que ja desborden els límits del vell continent europeu?. Què hi podem fer? Son preguntes que naixen d’una preocupació serena, però cada vegada més inquieta, davant l’allau migratori i de refugiats que provoquen la misèria, la pobresa i les guerres; davant la persistència de l’antisemitisme i l’antigitanisme i l’alarmant avenç del gihadisme i la islamofòbia en els darrers anys.

No tenim a la mà més resposta que l’apel·lació a respectar, en la vida diària, l’home concret “de carn i ossos, que naix, creix i mor, que menja i juga, i dorm i pensa; l’home a qui es veu i a qui es pot sentir”: el veí, el pròxim conegut o desconegut. Potser cal recuperar aquella filantropia que naix de l’empatia radical, d’arrels biològiques, que uneix als homes concrets entre si, allà on desenvolupa la vida de les comunitats locals, sigui verd o negre el color dels ulls que miren la mateixa realitat, blanca o morena la seva pell.

els antecedents de l'extermini gitano