El cap rapat, un pit menys, una cicatriu…. Quantes de nosaltres seríem capaces de fer-nos una fotografia amb aquest orgull als ulls? Pot semblar un fet molt petit però mostra tantes coses! Valentia, orgull, franquesa… A cadascú li dirà moltes coses la mirada de la Bimba, a mi personalment m’ha fet pensar força en com som de covardes les dones en alguns aspectes. Sí, covardes. I lluny de nosaltres mateixes (d’acord, alguns dies ja convé). Perquè no ens sentim prou guapes sense pintar? A mi sovint em passa. Que potser la cara que els nostres pares ens van fer no és suficient? Perquè hem assumit (com una veritat absoluta provinent d’un ésser superior) que hem d’assemblar-nos a les icones femenines que constantment ens estan dient que no som suficient? Pintallavis, rímel, sostenidors amb dos dits d’espuma, maquillatge… Què els passa a les nostres cares? I als nostres cossos? Ara mateix porto les ungles i els llavis pintats, m’agrada fer-ho. No em malinterpreteu, no estic en contra d’utilitzar les pintures (m’agrada denominar així al maquillatge, em recorda a quan pintava amb els plastidecors a l’escola), em resulta divertit; amb el que estic totalment en contra és en sentir-nos lletges quan no en portem. Per què quan la nostra cara, que ja sabem que és “el espejo del alma”, reflexa la mala nit que ens ha donat el fill o el malament que ens senti l’hivern (algunes gitanetes ens quedem groguetes com els Simpsons a l’hivern, siguem sinceres!), hem de sentir-nos avergonyides i pintar-la?

En això m’ha fet pensar la mort de la Bimba… I a você?

La Kampos