Gegants gitanos – A imatge i semblança de la cara del Tío Valatxo, un gitano eixerit i molt estimat, es va modelar la del gegant Moro

Text i fotografies: Sansa

Els Gegants de la Ciutat i el parell de Gegantons Negritos, és cosa de gitanos. Sí, de gitanos, heu llegit bé. I en concret dels arrelats a la Part Alta, el nucli històric de Tarragona. En cap cas es tracta d’una afirmació pejorativa, ans al contrari, és un elogi, un reconeixement públic d’aquest col·lectiu per la seva participació secular, quasi religiosa, en el Seguici Popular de Tarragona. Ells, en exclusiva, són  els portants d’ambdues parelles en les festes patronals de Sant Magí, a l’agost i de Santa Tecla, al setembre.

De generació en generació, els gitanos de la Part Alta es van lliurant el testimoni de carregar amb orgull i fer ballar amb perícia i elegància, de vegades al so de les gralles i d’altres als acords del popular pasdoble Amparito Roca, els Gegants de la Ciutat, coneguts també com a Moros i la parella de Negritos. La majoria de la comunitat gitana, tret d’algunes excepcions, no sap ben bé quan es va iniciar aquesta tradició. Quan se’ls pregunta responen amb perplexitat inusitada que des de sempre, deixant en evidència al preguntador. El cas és que en part, no els falta raó, ja que els estudiosos del folklore popular tampoc no ho tenen gaire clar. Segons algunes cròniques, els gitanos de la Part Alta van començar a fer-se càrrec dels citats gegants a finals del segle XIX. Ja es troben evidències fotogràfiques l’any 1920 i és prou significatiu que es prengués com a model la cara del Tío Valatxo, un gitano eixerit i molt estimat en el seu entorn, per crear a imatge i semblança seva, la del gegant Moro.

dues

Els gitanos són els artífexs

Observar com avança el Gegant i la Geganta de la Ciutat, segurs, majestuosos, mentre transcorre la comitiva del Seguici, deixa bocabadats d’admiració als espectadors que any rere any, es congreguen per gaudir d’aquest esdeveniment cabdal en les festes de Sant Magí i de Santa Tecla.  I veure’ls ballar, sobretot al final del recorregut a la Plaça de la Font, és l’apoteosi. Certament impressiona presenciar com dues figures d’aquestes dimensions i pes (3,80 metres d’alçada i 105 Kg ell i 3,57 metres i 70 Kg ella) poden moure’s amb harmonia al compàs de la música, marcant els passos, cap al davant i cap al darrere i evolucionant amb giragonses cada cop més trepidants, sense perdre l’equilibri i el componiment reial. És sens dubte una proesa.  I els gitanos són els artífexs d’aquesta gesta.

Conviden a la ballaruga

El Negrito i la Negrita són el contrapunt a la parella mora. Es podria dir que són més de la gresca, no tan posats i tocats com els seus cosins Moros.  No en va representen allò exòtic i desconegut. No és casual doncs, que el seu vernís xocolata cobreixi les parts visibles dels seus cossos i que vesteixin indumentàries pròpies d’algun país caribeny de principis de segle XX. La seva idiosincràsia picardiosa i també la seva curta alçada i lleugeresa, motiva que els seus balls esdevinguin alegres, àgils, convidant al públic a la ballaruga. I qui millor que els gitanos per transmetre i contagiar aquestes sensacions? Són mestres, millor dit, doctors en aquesta comesa.

una

Naixement i evolució dels gegants gitanos

La primera reproducció dels Gegants de la Ciutat es remunta l’any 1851 i va ser obra de l’escultor Bernat Verderol.  Els actuals, modelats el 1985 per  l’artista Barenys, són una còpia en fibra dels originals. I tot just el 2015 van ser objecte d’una acurada i exhaustiva restauració.

Els gegants Negritos també els va crear Bernat Verderol. El Negrito, un dels pocs gegants existents de mig cos a tot Europa, va ser cisellat el 1856 i la Negrita el 1859. Els que ara participen en el Seguici Popular, fets per l’artista tarragonina Àngels Cantos, són una rèplica dels originals.