“Quan sigui gran vull ser… petit”

Pere Dalmau, Arajai

És habitual aquest pensament entre monitors d’esplai, volent dir que ser infant és una etapa feliç. De fet, qualsevol etapa de la vida ha de ser considerada com un temps de possible felicitat. El mal plantejament és aquell que es vol mantenir infant perquè té por a tenir responsabilitats que toca a l’adult. Qui es manté sempre com una criatura mostra una enorme inseguretat i prefereix estar centrat en un mateix que posar-se a prendre compromisos de cara als altres.

Estem en un temps que el poble gitano ja no pot tancar-se en ell mateix. És temps de superar la por a no ser reconeguts; és temps de no dependre dels altres. És temps de ser creadors de futur. Ser adult vol dir allò que el mateix Jesucrist va encarregar als Apòstols. “Aneu…, cureu…., anuncieu, feu-ho vosaltres mateixos”.

Prenent decisions ens anem fent. Viure de subvencions o demanant que “ens ho facin” és com aquell que copia els exàmens i exigeix que l’aprovin volent dir que ho ha fet bé… El qui copia o el qui repeteix només el dels altres, és un irresponsable o un etern infant. Els samaritans ja no creuen perquè ho digués la Samaritana, sinó perquè ells mateixos ho han vist.

Quan sigui gran, vull ser gran; accepto pagar els errors i sóc capaç de tornar a començar amb un nou projecte. Feliçment avui el col·lectiu gitano sap de les seves capacitats i de totes les possibilitats que la societat li ofereix. I sap també que qui vol, pot fer camí. Feliçment hi ha aquells que no tenen por a la frustració, perquè aquesta realitat és tan habitual com la posta de sol de cada dia. Demà tornarà a la llum.

No pot ser que davant les dificultats “m’ho arregli” algú altre. Tots són un bé-de-Déu; però ho seran del tot si fan créixer les responsabilitats. El mateix Jesucrist, quan els apòstols no saben com respondre a la fam de la gran gentada, els diu: “doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Haurem de dir: el poble gitano és un poble adult, perquè sap prendre decisions, té iniciatives, és capaç de sumar esforços i valorar les diferències. L’equilibri i la maduresa han de posar en marxa tant el cor com el cap; tant la voluntat personal com els serveis col·lectius.  Sempre estarem mancats però, en el procés per ser adult: “donar sense esperar res a canvi”, on som? La resposta ha de ser: Quan sigui gran, he de ser gran.