Nascut a Gràcia ara fa 82 anys, l’activista Manuel Giménez Valentí, més conegut com l’Oncle Manel, ha dedicat gairebé tota la seva vida a la defensa dels drets del poble gitano. Establert a Mataró des de fa 8 anys, entre les fites de l’Oncle Manel destaquen la seva participació en la creació de la Unió Gitana de Gràcia, la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans, així com la realització del primer estudi amb la comunitat gitana, per encàrrec de la Generalitat, del qual en naixeria el primer Pla Integral del poble gitano l’any 2005 i del qual ja se n’han fet dues edicions més. Uns assoliments que li han merescut els més alts reconeixements de les institucions catalanes, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’any 2004 o la Medalla d’Honor de Barcelona, el 2005. Malgrat haver estat guardonat amb premis de tal envergadura, la humilitat, la modèstia i l’empatia vers els més necessitats continuen sent algunes de les qualitats que defineixen a aquest gitano català, el nom del qual ocupa un bocinet de la història del nostre país.

2005, l'Oncle Manel rep la Medalla d'Honor de Barcelona

L’any 2005 l’Oncle Manel rep la Medalla d’Honor de Barcelona

Com recorda la Gràcia de quan era petit?

Uf… Gràcia era un barri amb molta germanor. Perquè els nostres avantpassats, tant gitanos com no gitanos, es van saber ‘acoplar’ -diu mentre ajunta les mans curosament, com si se li haguessin de trencar-. Hi ha una cosa que a mi m’agrada molt, i és que dels paios vam aprendre a guardar una ‘pela’ per l’endemà, perquè el gitano en guanyava 10 i en gastava 10. Després, ells també van aprendre de nosaltres a què hi hagués molta unió i respecte entre les persones. Que a una persona gran se la respecta, sigui o no gitano. Van aprendre a ajudar-se els uns als altres. Per això al barri de Gràcia les dues cultures hem sigut com germans. També passava entre gitanos. Les dues famílies grans gitanes de Gràcia, els Valentí i els de Ca la Tia Pura o Calabuig estàvem molt units i quan hi havia un problema tots ens hi tiràvem al damunt! Hi havia tanta germanor! -diu amb un somriure-. De petit em deia, per què és això? Què és bonic!

A quins oficis es dedicaven els gitanos de Gràcia fa 50 anys? Quins en va fer vostè?

Jo vaig fer molts oficis. Per desgràcia, als 7 anys vaig haver de sortir del col·legi. Els meus pares treballaven sis mesos a Barcelona i sis mesos a Tortosa, perquè el meu pare era tortosí. Es dedicaven a la venda ambulant, i jo també hi vaig treballar. Quan hi va haver la guerra, el meu pare va tornar malalt. Va agafar el tifus, es va tocar dels pulmons, tot per la maleïda guerra. Llavors, jo que tenia 7 anys, vaig comprar un carretonet amb rodes de bicicleta i vaig anar a fer de drapaire, comprava papers i draps. I em guanyava 10, 15 ptes… i les donava a casa.

Després també vaig ajudar al meu pare, que tractava amb animals, i els portava del Prat a la Plaça Espanya. Quan tenia 12 anys, el meu pare va partir amb el Senyor, i llavors em va deixar d’herència un carro. Vaig començar a fer compravenda de ‘xatarra’. Llavors em van comprar un burro per mil ptes., perquè m’ajudés a carregar. Però un dia, passejant camí del ferrer, una senyora ens va dir: “Voleu vendre aquest burro?”. I vaig contestar: “Per vendre és”.  I d’aquelles mil peles me’n va donar dues mil! Vaig guanyar mil peles i encara tenia el carro! Als 16 anys em vaig prometre amb la meva companya -obre les mans i mira al cel- el meu àngel de la guarda -s’emociona-. Vaig seguir amb la ‘xatarra’  i després hi va haver una època dolenta, que no es feia res, i em vaig ficar a treballar de fuster, d’ebenista. Era tot un professional! Però quan va néixer la meva filla gran vaig dir que això no podia ser. I em vaig comprar un tricicle. I amb aquell tricicle em guanyava el que volia, perquè feia la xatarra i feia transport. Vaig arribar a fer tres feines al dia! Fins que la meva dona em va dir “prou!”, “no aguantaràs!” -riu-. I llavors vaig entrar a treballar a la casa Trans de Barcelona, on vaig ser-hi 5 anys, em guanyava molt bé la vida. Després vaig anar a Buenos Aires, a l’Argentina, a treballar a la venda ambulant per una casa. Vaig estar molt bé, tot ho trobava barato! Al cap de tres anys vam tornar a Barcelona perquè la meva dona enyorava a la seva mare, i vaig començar una altra vegada amb la ‘xatarra’. L’any 78 em vaig dedicar a la confecció, venia a revenedors, venia gènere a venedors de tot Catalunya. I vaig seguir així fins que em vaig retirar.

L'Oncle Manel a la Unió Gitana de Gràcia

L’Oncle Manel a la Unió Gitana de Gràcia

Quan i per què va començar a dedicar-se a l’activisme, concretament, a fer de mitjancer?

Quan vaig vindre de Buenos Aires, l’any 66, vaig començar a fer de “mediador” amb la família. Però jo ja ho portava de petit això. Quan tenia 13 o 14 anys, tot i que no tenia l’edat, anava a tots els balls perquè em deixaven entrar pel bigoti. I quan hi havia discussions entre els joves jo sempre ficava pau. Em va sortir un do del Senyor, un do d’home pacífic, de buscar solucions, que és el que porta el meu nét ara, perquè ho ha vist de petitet. Llavors, l’any 86 vam fer la Unió Gitana de Gràcia. Hi vaig treballar molt! -tanca els punys fent força- Tots vam ficar-ho tot!

Quins eren els objectius de la Unió Gitana de Gràcia?

Treballar pel bé de les persones necessitades i pels estudis dels nens. L’objectiu era treballar pel bé dels homes i de les dones del dia de demà, per això s’havia d’ajudar a les criatures. La Unió Gitana de Gràcia va ser molt important, perquè a partir d’aquesta entitat vam crear altres associacions gitanes, com la d’Hostafrancs, la del Portal, la de Vilanova, la de Reus, la de Mataró… Vam fer moltes associacions catalanes, i no catalanes també.

L’Oncle Manel a Mataró, 2016.

L’any 2004 rebia la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat pel seu treball social amb el poble gitano a Catalunya. Què va significar per a vostè?

No m’ho esperava, la veritat. Perquè sentia la feina que feia, i la sento encara ara.  Per això el meu nét, que ha agafat la meva feina, m’explica coses, m’agrada que em posi al corrent, perquè ho porto dintre. Recordo que quan em van telefonar de la Generalitat per dir-me que estava preseleccionat per rebre la Creu de Sant Jordi, vaig trucar a la Carme Garriga, i tots dos ens vam emocionar molt. I quan me la van donar, que la vaig rebre del president Maragall, vaig sentir una satisfacció… Va venir molta gent, em van abraçar, el cor m’anava!

L'Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi

L’Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi

Quins són els reptes que té la comunitat gitana?

El repte el tenim amb les criatures, amb els joves de 13, 14 o 15 anys. S’han de treure els estudis, la carrera o almenys l’ESO. Que vagin al col·legi, i si un dia falten, que avisin al professor. Hem de treballar pel futur dels homes i les dones del demà. Per això s’ha de treballar molt, especialment des de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya i des de l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans.

I els reptes dels paios en relació als gitanos?

El racisme. Perquè encara n’hi ha. Encara existeix la mentalitat que el gitano és un lladre, que enganya, que només canta i balla. Això és mentida. Per exemple. La meva filla treballa de les 5 del matí a les 5 de la tarda. I quan arriba a casa, encara cuida als néts. Si això no és treballar… Un altre exemple. Quan un paio fa alguna cosa malament es refereixen a ell pel seu nom, en canvi, si l’implicat és gitano, sempre remarquen que és de raça gitana. I això fa mal.

L'Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi

L’Oncle Manel rebent la Creu de Sant Jordi

La comunitat gitana té uns valors que els paios no tenen?

Cadascú té uns valors i jo els respecto tots. Ara, ha canvia tot, però la nostra joia eren els vells, els ancians, eren el nostre tresor. És el que em passa a mi ara i n’estic molt orgullós. Perquè jo ara he estat malalt, i no sabia si me’n sortia o no, i tota la meva família ho ha donat tot per mi! No m’han deixat. I això és bonic. Però avui també s’ha perdut. Mireu si hi havia algun vell gitano en una residència, cap ancià! Avui, per desgràcia, ja hi són. Perquè la vida ha canviat molt. Quan els quatre vells partim, s’haurà perdut més encara. Perquè hi haurà més estudis, tot haurà evolucionat més. Sempre dic que els gitanos han de tenir estudis, però sense deixar de ser gitanos, perquè per a mi ser gitano és un orgull.

Què en pensa de la situació política que viu Catalunya?

Crec que els polítics haurien d’intentar ficar-se menys medalles i estar més units. Sigui independentista o no, hi ha d’haver unió, i s’ha de mirar pel bé de les persones necessitades, perquè la gent no passi gana, perquè no hi hagi desnonaments… Perquè sense les persones no hi ha poble. Jo sempre diré el mateix: jo sóc català, em sento molt català, sóc gitano català, però per davant de tot, sóc un ésser humà. Vull el bé per a les persones necessitades. Veure criatures passar gana em fa mal.

Amb què es quedaria de tots aquests anys d’activisme?

Em quedaria amb tot el que he fet, perquè crec que ho he fet bé. I si m’he equivocat, que el Senyor em perdoni, no ha estat amb mala fe, però de tot el que he fet em sento orgullós. Si tornés a néixer, tornaria a fer el mateix. Tornaria a fer el bé, a mirar d’’acoplar’ a ambdues cultures, a castellans, a catalans, a aragonesos…a tots! Perquè tots som éssers humans.