Enèrgic, incansable i optimista. Aquests són alguns dels adjectius que defineixen al futbolista Rafael Giménez Jarque, més conegut pel renom de ‘Fali’. Amb tan sols 23 anys, aquest gitano d’origen valencià ha revolucionat el vestidor blaugrana amb la seva entrega dins i fora del camp. Però per damunt de tot, els que el coneixen bé n’alaven la seva bondat. Jugador del Gimnàstic de Tarragona, en Fali juga com a cedit al Barça B, almenys, fins a finals d’aquesta temporada. Partidari de viure el present i de no fer prediccions de futur, aquest jove futbolista gitano, que assegura, no li agrada perdre ni a les “caniques”, s’agafa amb força al que està sent el seu millor moment professional.




Imatge: FC BARCELONA

Imatge: FC BARCELONA

Quin va ser el teu primer contacte amb el món del futbol?

Vaig començar jugant a futbol amb els amics, al carrer, i als 9 anys el meu pare em va apuntar al Benimar, un equip de futbol del meu barri. Vaig començar a jugar i a jugar, se’m donava bé i als 10 anys em va fitxar el Villareal. Un club tan bo com el Villareal! I allí vaig ser-hi durant 6 anys. Després vaig estar al Catarroja, al Levante, a l’Huracán, al Nàstic i ara sóc aquí.





Com va ser el contacte amb el futbol professional per un noi tan jove?

Molt bé. La veritat és que entrar al Villareal als 10 anys em va ajudar molt. Als 16 anys em vaig casar, com els gitanos! -diu rient-. Quan em vaig casar la meva dona tenia 14 anys, després vaig ser pare als 18, i als 20 també. Llavors, això m’ha ajudat molt a madurar. La veritat, estic molt content.

Imatge: FC BARCELONA

Imatge: FC BARCELONA

Esperaves arribar fins aquí quan vas començar?

Clar, jo no m’esperava això! Jo era un nen que jugava a futbol i quan em vaig casar i vaig tenir una família a la qual havia d’alimentar, llavors em vaig haver de prendre tot això seriosament. El futbol era al que em podia agafar, i aquí estic, agafat amb dents i ungles!

Quins eren els teus referents futbolístics quan vas començar?

Doncs, quan vaig tenir una mica de cap, em va començar a agradar molt en Busquets. Sempre l’he tingut com una referència. Quan estava a tercera i va pujar al primer equip jo pensava, ostres, que bo que és! De fet, quan vaig entrar al Barça B, el primer que vaig fer va ser anar a parlar amb el pare d’en Busquets, en Carles Busquets, que és entrenador de porters aquí. Li vaig explicar que jo era fan del seu fill i li vaig demanar si podia parlar amb ell, que em feia molta il·lusió. Vaig poder parlar amb ell i fins i tot, em va donar la seva samarreta! Es va portar molt bé en Busquets. I a més, després vaig poder entrar al vestuari del primer equip i vaig veure al Messi! Una bogeria!

Imatge: FC BARCELONA

Imatge: FC BARCELONA

Com resumiries la teva experiència al Barça B?

La veritat és que el míster, Gerard López, m’ha ajudat moltíssim a créixer com a jugador. Li estic molt agraït. A ell i al Felip Ortiz, del cos tècnic. Quan vaig arribar al Barça i encara m’estava adaptant, el Felip em trucava cada dia, era molt pesat! -diu somrient-. Part del meu fitxatge li dec a ell, i per això li estic molt agraït.  

Tothom coincideix que tu ets qui empeny a l’equip, per la teva energia…

Si… cadascú té una funció a l’equip. Sóc un lluitador, no m’agrada perdre. Sóc molt competitiu i li transmeto als jugadors que tenen més qualitat i que a vegades, ho necessiten. Quan sortim al camp no m’agrada perdre, sempre vull guanyar.

Imatge: FC BARCELONA

Imatge: FC BARCELONA

Creus que la disciplina de l’esport pot ajudar a alguns joves a no deixar els estudis?

I tant! Per desgràcia, jo vaig deixar els estudis a sisè de primària, després ja em vaig casar i no he tingut temps de tornar a l’escola, perquè ja he estat pendent de les meves nenes. Però al futbol he tingut companys que m’han ajudat molt, i els hi estic molt agraït. El que tinc clar és que a les meves filles sempre les portaré a l’escola, perquè arribin el més lluny possible. La meva filla no es casarà als 14 anys, això ho tinc clar.

Què t’ha aportat l’esport?

L’esport és la meva vida. I així m’ho prenc. És una feina, però ho he de donar tot sempre, perquè no tinc estudis. Per això dic que és tan important estudiar. Només tinc això, i amb això aniré cap endavant fins al final.