Artur Bladé i Desumvila:

                    “L’home és una màquina d’oblidar”

 

Salvador Carrasco Calvo

A mitjans de febrer del 2014 el Govern espanyol anunciava que volia esmenar el Codi Civil i oferir als sefardites la nacionalitat espanyola. Al cap de tres mesos, el 6 de juny el Consell de Ministres aprovà un projecte de llei de modificació del Codi Civil que fixava els criteris per a concedir la nacionalitat espanyola als sefardites que acreditin la condició de tals. Els sefardites havien estat expulsats dels Regnes Hispànics el 1492, però la separació entre jueus i cristians era un fet des del 1480.

Il·lustració que mostra l’expulsió de jueus després de l’Edicte de Granada de 1492

Per als Reis Catòlics la unitat de la fe en els seus territoris era una premissa indispensable per la força de l’Estat. Per això, conquerida Granada, van perseguir i expulsar, amb totes les conseqüències, els “falsos conversos” o “judaïtzants”. De poc va servir que el capital dels jueus els hagués ajudat notablement a la conquesta de Granada. Unes trenta cinc mil famílies jueves abandonarien “Sefarad”. L’estratègia seguida majoritàriament pels jueus seria la d’optar per l’expulsió abans de la conversió a una fe aliena i imposada.

Una altra “gran deportació” fou la dels moriscos, ordenada pel duc de Lerma en temps de Felip III. Hi va haver diferents “plans de deportació”. Els terminis i les condicions serien diferents segons es tractés de la Corona de Castella, de la d’Aragó, del Principat de Catalunya o València. Obligats a elegir entre el desterrament o la conversió, quasi tots optaren per la segona. L’any 1609 els bans d’expulsió establirien que “se saquen todos los moriscos desse Reyno y que se echen en Berberia”.

"La Expulsión de los moriscos", de Vicente Carducho.

“La Expulsión de los moriscos”, de Vicente Carducho.

El motius al·legats pertanyien a “la razón de bueno e christiano govierno”: una raó de seguretat (“l’inminent perill marroquí” o  el “perill turc”) i una raó religiosa (el “cesse de l’heregia y apostasia”). Els moriscos serien obligats a finançar bona part de les despeses de la deportació amb la venda, a preus molt baixos, de part dels seus béns mobles i a pagar drets duaners. La majoria farien el camí a peu, arrossegant bestiar carregat amb roba i petites joies. L’expulsió fou una decisió política, en la qual l’apropiació dels béns immobles dels moriscos castellans, per part de la Corona, estaria tan present com camuflada. Aquesta segona “gran deportació” avui està sent oblidada. Per què no fer, també, algun gest de reparació històrica amb els moriscos?

Hi va haver un tercer i fracassat intent de “deportació massiva”: la dels gitanos. Ocupaven en l’escala social el graó anterior al dels esclaus. La primera pragmàtica antigitana es promulgaria el 1499, obligant als gitanos a assentar-se i a tenir oficis coneguts, sota amenaça d’expulsió. Optarien per seguir en el país.

Retrat del rei Fernando VI d'Espanya (Museo del Prado)

Retrat del rei Fernando VI d’Espanya (Museo del Prado)

En temps dels Àustries noves disposicions antigitanes (en 1525, 1528, 1534, 1539, 1545, 1548 i 1551) establirien mesures repressores de qualsevol diferenciació cultural i religiosa. No van aconseguir, però, controlar i sedentaritzar el conjunt de la població gitana. Una Reial Ordre de Fernando VI establia, l’any 1747, que tots els gitanos havien de ser apressats i enviats a presidi. Els arsenals de Cartagena, Cadis i El Ferrol i les mines d’Almadén s’omplirien amb els 12.000 gitanos deportats. Es pretenia la seva «extinció»: eren gents «atrevides», « casta mala, infame i nociva », que «infestava tot el territori». Fou un intent de genocidi i constituí una de les proves més dures a les que els gitanos han estat sotmesos en la història espanyola. La «Gran Redada” de 1747, constitueix una autèntica vergonya en l’historial del Marqués d’Ensenada. El 1765 es va ordenar el seu alliberament dels arsenals.

Considerada com la primera foto de gitanos andalusos, datada entre 1860-63. Exposició 'Vidas Gitanas'.

Considerada com la primera foto de gitanos andalusos, datada entre 1860-63. Exposició ‘Vidas Gitanas’.

Els gitanos resistirien tot intent d’assimilació, fent palesa la ineficàcia de l’administració al moment d’implementar les pragmàtiques. La seva capacitat de viure  en els marges del sistema resultaria una de les claus d’èxit de la seva estratègia de supervivència.

En els primers anys del segle XXI es van fer passos molt significatius en la línia del reconeixement del dret dels gitanos a preservar i mantenir la seva identitat i del valor i aportació de la seva cultura a la societat. La primera manifestació, en aquest sentit, seria feta pel Parlament de Catalunya, l’any 2001.

'Las caravanas, campamento gitano cerca de Arles', 1888, Vincent Van Gogh

‘Las caravanas, campamento gitano cerca de Arles’, 1888, Vincent Van Gogh

Tres minories ètniques i tres deportacions, amb resultats desiguals, però un mateix propòsit i similars mecanismes d’exclusió, al servei del vell “casticisme espanyol”: puresa de sang, neteja ètnica i assimilació forçada de les minories. Les deportacions s’inspiraven en un ordre social i polític utòpic, nacionalcatòlic, excloent de la diferència, enemic de barreges ètniques; un ordre inquisitorial inhumà, cruel i injust de soca-rel. Si comparem el propòsit i els instruments utilitzats en aquestes deportacions amb els que  van utilitzar  els nazis en l’Holocaust es trobaran moltíssimes similituds. Al fer “pedagogia contra la intolerància i el racisme”, caldria recuperar, també, la memòria d’aquests fets.