Publiquem a continuació les notes redactades per Carme Garriga i Salvador Carrasco, després d’una entrevista mantinguda, a Manresa, amb l’Oncle Àngel (Àngel Cortés Hernández) el 21 de juliol de l’any 2011. La Carme va morir el 25 d’octubre del 2014, després d’una malaltia que li va impedir tornar a Manresa per a mantenir una segona conversa i tancar el que ella volia que fos una entrevista amb la profunditat que mereixia la persona entrevistada.

Feia temps que volíem entrevistar a l’Oncle Àngel, de Manresa: un gitano català molt respectat entre els seus i per la comunitat manresana. Arribem a Manresa, en un dia esplèndid de juliol, acompanyats de l’amic Joan García, net del “tio Peret” d’Hostafrancs (Barcelona). El seu avi va ser un mestre admirat per la Carme i per les persones que, en els llunyans anys 1960-1970, havíem col·laborat amb ell en el Secretariat Gitano, de Barcelona, quina Junta presidia amb tanta autoritat i dignitat.

No va ser precís estendre’ns en llargues explicacions, ben aviat, amb gran cordialitat, comença a parlar-nos de la seva família i de les seves activitats.

Salvador: Entre els cognoms de gitanos catalans residents a Manresa, l’any 1739, ja figuraven els Cortés. Igualment consta que el 1746 hi havia una altra família a la vila amb el cognom Batista. Son cognoms de la vostra família, veritat?

Carme: Ens parla una mica dels seus avantpassats? Fa molt que viuen a Catalunya? Com es guanyaven la vida?

Oncle: Fa més de dos-cents anys, els vells Jaume i Tomassa venien en carro a Manresa. El pare de l’avi (el vell “Tit”) vivia a Monistrol. L’àvia tenia sis o set germans al Berguedà. El gran traficava bestiar i els altres eren esquiladors. La mare venia de Lleida. La família havia arribat a anar a Navarra i Astúries tractant bestiar. Havien arribat a tenir com a soci en el negoci un alcalde de Manresa.

Ens hem citat en un bar a prop de Manresa. L’Oncle ha passat tot el matí domant cavalls i no ens ha pogut atendre abans. Li hauria agradat, ens diu, mostrar-nos els estables i els cavalls.

Carme: Oncle, com era el “vell Tit”?

Oncle: El iaio, era una persona molt apreciada i respectada en el poble. Era un home de veritat, bondadós i generós, com el que més, amb paios i gitanos. La família parlava en català. A la família es compten moltes històries, d’anys enrrere, relacionades amb la venta de cavalls. Després de la guerra varen tenir una carnisseria de cavall. Els nostres mai han tingut cap problema amb la resta de la població de Manresa.

Carme: A Manresa, però, hi havia més gitanos …

Salvador: Sabem per algun Informe dels Serveis Socials de la Ciutat, que l’any 1987 hi vivíen uns 250 gitanos … i que uns 50 eren “catalans”. Entre els “castellans” hi havia famílies amb els cognoms d’Ortiz, Garreta, Amaya… Els primers vivíen a “Cal Ninus”, en molt deficients condicions i en construccions començades a enderrocar l’any 2008. 

Oncle: Si. Van venir fa uns quaranta anys i eren de llengua castellana. No de llengua catalana, com nosaltres. Nosaltres erem aquí des de fa moltíssim temps.

La conversa segueix una bona estona més. Ens relata històries i anecdótes de la Capella de Sant Marc, en la qual celebraven els batejos; ens parla sobre la venda de llançols de cotó que feien alguns gitanos, arribats a Manresa fa molts anys: portaven el genero en una “tartaneta” i en un carro portaven les seves coses…

Carme: Oncle, on viu avui la resta de la família?

Oncle: Viuen a Vilanova, Manresa, Vilafranca, Tortosa, Berga… Això si, teníem tractes i feiem negocis a Barcelona: anavem al matadero (al “Minuto” i a l’Arús”) a comprar cavalls.

Les confidències arriben a fets i circunstàncies que pertanyen a la història i la intimitat de la família, que hem de respectar i guardar, tot agraïnt la confiança i els temps que ens està dedicant.

Carme: Si li sembla bé, tornem als avantpassats. Ens pot comptar alguna cosa més de la família?

Oncle: La família de la iaia Nati (Nativitat Pubill) procedia de Tarragona. Tenia un germà militar¸ condecorat amb la “Laureada de San Fernando” per haver salvat la vida d’un militar. Eren els “Pinis” i van emparentar amb els “Tits”, pel matrimoni entre Teresina Hernández Pubill i Jesús Cortés Batista.

Com veieu cognoms gitanos-catalans de sempre. Els nostres avantpassats eren i se sentien “gitanos catalans”… Nosaltres com ells tenim “el cor vermell i groc”. La seva generositat va ser reconeguda, en una placa colocada al tercer pis de l’Hospital de Sant Joan de Déu, pels donatius i aportacions fetes per a la seva construcció. Havien donat cinc duros de l’epoca cada mes, durant una bona temporada.

Carme: Efectivament, Oncle, és un indicador de moltes més coses.

Queda pendent una nova visita a Manresa per “arrodonir”, diu la Carme, aquesta entrevista tan cordial i per fer una visita als cavalls que cria i doma la família, mantenint una tradició familiar ja més que secular.

Manresa – Barcelona.

Setembre 2011.