El 1990 el pare de la rumba catalana, Peret, feia 8 anys que es trobava lluny dels escenaris, centrat a exercir de predicador de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, semblava que tenia clar que no volia tornar-se a dedicar a la música. Va ser llavors quan el seu afillat, Peret Reyes, el va anar a trobar perquè els produís el seu pròxim LP. D’entrada Peret s’hi va negar però finalment es va animar a fer-ho com un favor excepcional.

La maquinaria s’havia tornat a posar en marxa, ni que fos com a productor, i el seu entorn (discogràfica, amics i familiars) va tornar a demanar-li el retorn. Finalment arribaria un nou disc, del que enguany es compleixen 25 anys, No se pué aguantar (PDI , 1991). El disc era una declaració d’intencions i encetava la segona etapa musical de l’artista, l’etapa de maduresa. A partir d’aquest disc Peret ja no tornaria a parar fins que ens va deixar fa quasi dos anys. La seva rumba no morirà mai!