TEXT I FOTOGRAFIA: SANSA




Pere Navarro és prou conegut en l’ambient universitari, en la seva vessant de docent a la URV i en la d’autor de diversos llibres sobre lingüística i formes dialectals del català. També ho és en l’àmbit cultural i festiu de la ciutat, ja que destaca per les seves actuacions sui generis amb el ball parlat de Dames i Vells en les Festes de Santa Tecla. Tanmateix, potser passa quelcom desapercebut per la seva especial i propera relació amb els gitanos de la Part Alta de Tarragona i pel saber que té sobre els seus costums, llengua i vida social. El fet de viure en el mateix indret que aquest col·lectiu i sobretot, el tracte quotidià, ha contribuït a l’adquisició d’aquesta coneixença, alhora que ha facilitat l’establiment d’estrets vincles i d’una bona sintonia amb ells. Per això, quan ara fa quatre anys, la regidora de Cultura d’aquell temps, Rosa Rossell, li va proposar dur a terme un estudi sobre la parla dels gitanos de la Part Alta, no s’ho va pensar dues vegades i va acceptar el repte de seguida. Des d’aleshores, està immers en la consecució de dita comesa. Malauradament, el projecte està aturat, de moment. La condemnada crisi n’és la culpable. Malgrat tot, ell està entestat en tirar-lo endavant. I compleix fil per randa amb el seu propòsit. És una qüestió personal, “d’amor propi”, com ell mateix diu.

El professor Pere Navarro amb dones gitanes, a la plaça del Fòrum de Tarragona

En quina llengua parlen els gitanos de la Part Alta? La seva llengua habitual és el català, si no és que algú parla en castellà i aleshores es passen a aquest idioma. I, puntualment, poden utilitzar paraules en caló, barrejades amb el català.





Quines peculiaritats té aquesta parla? El seu català té trets tarragonins, barcelonins i rossellonencs de Perpinyà, barrejat de vegades amb elements caló que encara conserven. Diríem que parlen un crioll gitanocatalà o caló-català.

Així que parlen en caló també? Jo no els he sentit mai portar una conversa en caló. Quan els he preguntat si alguna vegada parlen en caló, doncs m’han dit que no. I les generacions joves, quan més temps passa, menys vocabulari caló tenen.

I com el transmeten d’una generació a una altra? No, no el transmeten. La canalla que potser el senten parlar a casa, tenen una mínima competència passiva del vocabulari, però no el fan servir.

S’està quedant com una llengua residual? Jo diria més aviat com un argot de grup, com un codi secret i particular a través del qual només es poden entendre ells.

O sigui que el futur que li augures no és gaire esperançador. Jo no és que sigui cap àugur, eh? Però el que sí veig, quan parlo d’aquest tema amb els joves gitanos, és que potser jo tinc més coneixements sobre qüestions de vocabulari caló que ells mateixos.

Pere Navarro, llegint a la plaça del Fòrum de Tarragona

Pere Navarro, llegint a la plaça del Fòrum de Tarragona

Sempre és un pena que una llengua es perdi, oi? Des del teu punt de vista, que potser valores moltíssim la diversitat, sí. Però quan la societat tendeix a la uni-formit-za-ció…, doncs és un procés que crec inevitable, tret que hi hagi algú amb dos dits de front que prengui consciència que el caló és un patrimoni que s’ha de conservar i es conservi.

D’ on és originari el caló? Està demostradíssim que prové del nord de l’Índia. El poble gitano va sortir en diverses onades migratòries d’aquesta part de l’Índia i es va escampar per Europa i el nord d’Àfrica, entre altres llocs Egipte, per això en alguns indrets encara se’ls nomena gipsys. D’aquesta zona, van entrar cap a la península Ibèrica.

I, per tant? Per tant, hi ha diverses branques de llengües gitanes diferents que s’han creat al llarg de la història. Els gitanos del centre d’Europa parlen romanó i han conservat millor l’estructura de la llengua, inclús han elaborat una normativa pròpia. Però un gitano que parli romanó amb un altre que parli caló, no s’entenen. Fins i tot el caló de la península és diferent: el caló català ho és de l’andalús, de l’aragonès, etc…

El 2011 vas començar un estudi sobre la parla dels gitanos de la Part Alta, fruit d’un conveni entre l’Ajuntament, el Departament de Filologia Catalana de la URV, l’editorial Arola i l’Associació Gitana. En quin moment es troba? Aturat. En principi l’Ajuntament havia de col·laborar econòmicament amb aquest projecte, però la crisi galopant que encara estem vivint, va fer que es congelés. No és que s’hagi anul·lat, però em penso que es quedarà al congelador per bastant de temps.

Malgrat tot, tu t’has compromès a tirar-lo endavant. Sí, sí. Hi hagi conveni o no, aquest treball ha de tirar endavant. A quin ritme, doncs no ho sé.

Ja és una qüestió quasi bé personal. Sí, sí, és per amor propi. Quan la regidora de Cultura del moment, la Rosa Rossell, em va fer aquesta oferta no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig dir que sí. Jo m’he mogut sempre per la Part Alta, on hi visc, i conec els gitanos des de fa molt de temps.

I et coneixen pel teu nom paio de Pere? Els gitanos em criden Manel. Va ser la tia Quantos, l’Antònia Ximenis, mare del Paquito (Francesc Ferreries, president de l’Associació Gitana) qui em va rebatejar amb nom gitano. No tots els paios poden dir que tenen dos noms!

Ets un paio que la comunitat gitana de la Part Alta et té com una mena de fill adoptiu. Això és un privilegi! Bé…, això és cosa de l’Antònia (riu)… La responsable és ella, la tia Quantos (riu).

Unes paraules en gitanocatalà per concloure? Vet aquí tres frases: me’n vai a la quer a fer el halipén, que vol dir me’n vaig a casa a fer el dinar; aqueta aratsí nahelo a una vigília de rumís, que significa aquesta nit vaig a una vigília (del Culto) de dones i hi nat a birà i no hi querat txi, que es tradueix com he anat a vendre i no he guanyat res (i no he fet cinc de calaix).